A Fernando Puig, el meu germà respectuós i discret

No vull ni pensar la felicitat que tindrien quan jo vaig nàixer. Ells ja tenien 12 i 14 anys. Per un moment m’agradaria poder imaginar el que va suposar vindre al món una xiqueta a la família Puig i també a la família dels Vicent, on tots eren xics per les dues bandes. Amb açò us podeu imaginar com d’estimada que m’he sentida tota la meua vida per la meua família.

Bé, però hui toca escriure en memòria del meu germà Fernando, per a ressaltar moments importants de la seua vida, la seua forma de ser i el seu caràcter afable i respectuós, educat, amorós i discret.

Els que el coneixíeu de sobra sabeu com era Fernando, com d’importants eren per a ell els pares i els germans, així com la seua família, la seua dona estimada, Pili, i per descomptat, els seus fills.

Els amics també eren molt valuosos per a ell. Alguns encara els conservava des de xicotet quan anava a les Escoles Pies, i també de l’institut i de la universitat. Jo sempre el recorde acompanyat de persones, que des de ben menuda he vist créixer i fer-se majors com ell. Això significa el seu grau de lleialtat a la gent pròxima que estimava.

Des que Paco ens va deixar fa dos anys i mig, Fernando i jo teníem un lligam de suport mutu de l’un a l’altre, silenciós. El desig de saber com estàvem, què fèiem i on passàvem els dies era continu, és cert que la proximitat dels nostres domicilis ho facilitava, però era com una necessitat que es va produir pel buit tan gran que ens va deixar la mort del nostre estimat germà.

Ja de major, inclús amb el seu accident vascular que li va provocar l’ictus, els dos vam passar experiències molt gratificants junts, com els dos viatges de voluntariat que vam fer a Burkina Faso, on ell es va dedicar a temes de agricultura, planificant l’horteta que més endavant donaria els seus fruits per a molta gent.

Amb els viatges de l’Ateneu, que tan bé organitzava Manolo Irún, vam visitar Sicília. Fernando va gaudir-ne més que ningú. La seua discapacitat mai li va impedir fer alguna excursió, tot al contrari, la seua capacitat i la seua força de voluntat li permetien fer de tot: caminar per l’Etna, visitar monuments histò-rics, veure restes arqueològics i, fins i tot, les famoses titelles Puppi a Palerm. També vam fer un viatge junts a Jordània. Com de bé ens ho vam passar visitant Petra, la mar Morta, el desert del Wadi Rum, etc. Seria massa extens contar tot el que he pogut gaudir de la seua companyia. La seua puntualitat era d’admirar tenint en compte que ningú li ajudava a arreglar-se, naturalment perquè no es deixava ja que no volia molestar mai a ningú. Fernando era una persona que s’adaptava a tot, sempre tenia un mig somriure i una mirada en la qual es feia notar el seu interés per tot el que li contaves. Li agradava fer els seus passejos fins al Casino per a estar amb els amics una estona, i de pas s’obligava a caminar.

Ara fa un any que tot va canviar per una caiguda fortuïta. Però inclús en aquesta situació mai es va queixar de res, mai! Era una persona noble, generosa, honesta, un tros de pa , com diríem d’algú que té bones qualitats humanes.

Jo necessitava veure’l tots els dies, estar una estona amb ell, parlar-li, agafar-lo de la mà, besar-lo, riure amb ell...

Ell sempre estava agraït a tots, família, nebots, amics, cuidadores... sempre amb bona cara i disposat a participar en la conversa, que de vegada era molt divertida.

Ara tot ha canviat, la seua pèrdua és massa gran per a mi, així com també l’enyor que sent, que com tot anirà calmant-se.

Quant t’he estimat tota la vida, Fernando! H

LA TEUA GERMANA

IMMA PUIG I VICENT