Recorde ara que el silenci era aleshores dens i sibillític com unes ales de balena. Em trobava sol al bell mig d´un lloc tot desert. Vaig rompre en un plor, les ll grimes del qual sortien dels meus ulls, regant la meua cara, jove encara. Aleshores, no importa quan ni on era. Vaig plorar, i després em vaig sentir alliberat.

Fa molts segles que els fil²sofs, els historiadors, els poetes, tanmateix la humanitat, estan deixant volar la imaginació, el pensament, per tal d´interpretar aquest enigma de la naturalesa humana que anomenem "ll grimes". Des d´aleshores, sempre he tingut l´afany d´esbrinar aquest misteri que et fa penetrar en una metamorfosi que t´envaeix com una saba nova. Un bon amic fil²sof em deia que, si no hem pogut esbrinar la seua vertadera hist²ria, hauríem de deixar correr la imaginació sobre aquest riu que esclata dels ulls. El frare Luis de Granada1 exposava que mai no les tenia en gran estima, perqu¨ no hi ha altra cosa que s´asseque més prompte.

A hores d´ara, sovint estem veient de quina manera es veuen els crits que fan moure aquests rius als ulls dels sofridors. Com hem dit abns, les ll grimes són un alliberament de l´ nima, fins l´extrem que els metges aconsellen el plor quan hi ha sofriment i angúnia. Per², les ll grimes són sempre ll grimes? Hi ha éssers que abusen tant d´elles que a hores d´ara mai no saps si són vertaderes o fingides. Erasme deia que les ll grimes són el patrimoni de l´ nima, per més que hi haja persones que, de la manera com fabriquem el plor poden falsejar l´ nima. Les ll grimes són, de vegades, una hist²ria, una llegenda de dolors, un poema d´amors, o un infern.