A Vila-real, ja ho hauran vostés llegit en aquestes mateixes planes, més de tres mil persones van eixir al carrer per demanar que els interessos privats no s´imposen sobre els públics. Que aix² és en definitiva el que hi ha al darrere de la qüestió. Encara que la teoria s´enteste a mantenir el contrari, no queda clar que els poders públics anteposen sovint la defensa de l´interés comú per sobre de l´interés privat: com seria el seu deure, d´altra banda. Més aviat el contrari.

La hist²ria és senzilla d´explicar: a Vila-real --com a tants llocs-- ja fa temps que no hi ha prou aules per acollir en condicions la població en edat d´estudiar. Després de molts anys de promeses, finalment s´estan enllestint les obres del nou institut que hauria de solucionar la manca d´infrastructures. Per², ai las, quan algú es posa a fer comptes s´adona que no és així: que el curs que ve ni tan sols amb les aules del nou institut ser possible acollir a tots els alumnes en condicions adequades. Que abans d´estrenar, ja s´ha quedat menut. I l´autoritat municipal proposa de fer-hi torns --uns alumnes de matí i uns altres de vesprada, com si es tractara d´un forn de rajoles--, que els barracons queden molt lletjos amb un institut nou de trinca acabat d´inaugurar. I és aleshores que pares, alumnes i professors s´esveren i en demanen l´ampliació: si es queda ja xicotet, facen-lo vostés més gran. Tot ben l²gic. Per² resulta que el nou institut no es pot fer més gran perqu¨ l´ajuntament ha modificat la qualificació urbanística dels terrenys de la vora. I ja no són terciaris educacionals, com abans, sinó que ara s´hi pot edificar. I per qu¨? Perqu¨ el consistori els ha cedit al Vila-real C. de F. (per qu¨ no en la nostra llengua, senyor Roig?) per eixugar una part del deute que la ciutat ha contret amb la societat an²nima que regeix el club. Un deute, val a dir, que ningú no ha explicat quant puja ni a quines hipoteques obligar a la ciutat: per² futbol és futbol, ja saben vostés.

El cas posa de manifest algunes qüestions. D´entrada, una manca de planificació inacceptable en uns gestors públics. Ho ha reconegut la primera autoritat municipal en assumir que, si fa un any, haguera conegut el problema, tot hauria tingut solució. Que és com dir que s´ha enllestit l´institut nou sense saber quines eren les necessitats reals. Que ja és greu. Per² encara no és tot. Perqu¨ l´afer mostra, també, la supeditació de l´educació pública davant dels interessos de la privada, per a la qual tot són facilitats. I encara la claudicació del poder municipal en dos fronts: els superiors jer rquics dins del partit i/o la Generalitat i els poderosos interessos privats que mouen l´economia. Perqu¨, si no fóra així, si el poder municipal no s´haguera plegat a aquestes exig¨ncies, l´alcalde hauria de fer costat als veïns. En lloc d´inventar disculpes que justifiquen alhora a responsables i beneficiaris d´aquest tristíssim i il lustratiu episodi.