Que vulguen imputar-li a Zapatero, ni que siga amb ret²rica aparentment frívola, que no sols haja fet retornar les tropes que ocupaven l´Iraq (bé, els exportaveus oficials en diuen missió humanit ria, del que hi fan els Estats Units i ajudava a dur a terme l´ex¨rcit espanyol) sinó que haja fet tornar també la selecció espanyola de Portugal (Jiménez Losantos i afins dixit) no sols és una bajanada sinó també un símptoma. Un símptoma que ens interessa poc la política (en tot cas, ni la meitat de la meitat que el futbol). En part perqu¨ sabem que, quan creiem parlar de política, sovint estem parlant de partits polítics, que no són ben bé la mateixa cosa.
Els supervivents de l´efervesc¨ncia dels anys trenta manifesten a qui els ho pregunte que aleshores sí que interessava la política. Que en els anys de la República -sobretot- i durant la guerra, la gent s´ocupava dels afers públics i debatia sobre quin model d´Estat volia i per a qu¨ i com se´n podia afavorir la implantació. No com ara, diuen. I potser tenen raó. Perqu¨, en aquella ¨poca, els partits polítics no eren del caire dels actuals. En origen, els partits polítics eren l´expressió organitzativa d´un ideari que es projectava en un model de societat que el partit propiciaria quan arribara al poder. És clar que hi havia depend¨ncies estructurals -els partits conservadors de l´alta burgesia i de l´Església i els socialistes i comunistes de les Internacionals respectives o de la URSS, per exemple- per² no ho és menys que, sense renunciar al pragmatisme, la ideologia jugava un paper fonamental. La conversió de la democr cia a les regles del mercat ha convertit les eleccions en una pugna publicit ria. Els partits necessiten cada dia més diners per fer front a les nombroses despeses que els han de dur al poder -organitzatives, publicit ries, etc.- i, una vegada instal€lats, per mantenir-s´hi. Diners que aconsegueixen a canvi d´hipotecar la llibertat d´acció que se´ls hauria de suposar. De manera que, al capdavall, el debat ideol²gic acaba supeditant-se als interessos que els donen suport. Vull dir amb aix² que, darrere de cada decisió, hi ha sovint un conjunt de circumst ncies que els electors no coneixem sinó, en tot cas, de manera molt escassa. Immergints en la llei del mercat, els partits s´organitzen com les empreses, en funció d´uns interessos concrets (no sempre explícits) i amb la necessitat de presentar balan§os favorables després de cada exercici. I fent un ús abusiu de la publicitat.
Parlem del PHN, de l´habitatge, de l´AVE o del que vulguen, una cosa és el debat públic i una altra, soterrada, els interessos concrets i les depend¨ncies de cada partit. Sovint no massa clars, ni uns ni les altres. Una qüestió que els electors, si no saben, almenys intueixen. D´ací la desconfian§a. D´ací el descr¨dit de la política. Un mbit que necessita d´una urgent i profunda regeneració.
