És evident que no es parla de la mateixa manera que s´escriu. El llenguatge col.loquial és més espontani, més senzill gramaticalment, més simplificat. El llenguatge escrit, en canvi, és més formal, més elevat, selecciona les paraules. Com a poble viu que som, a hores d´ara, la nostra llengua es troba "de moda", ompli la boca dels polítics de torn i de la gent inquieta, per a defensar-la.

El dialectisme és una de les característiques de les llengües neolatines medievals que no s´unifiquen com cal, fins al Renaixement. La uniformitat lingüística és aleshores una peculiaritat medieval emprada per tots els nostres escriptors i poetes valencians del Segle d´Or, com el mallorquí Ramón Llull, Francesc Eiximenis, Ausi s March, Joanot Martorell, entre d´altres. Ramón Llull, baix el pseud²nim Ramón Lulio, adoptat d´aquesta manera per qüestions molt personals, fou cultivant aleshores tots els g¨neres literaris publicant més de dos-cents obres en valenci -catal , llatí i rab entre les quals es troben Blanqueries, El llibre de les mem²ries i altres, convertint-se en un dels més codificadors i purificadors de la llengua.

El progrés lingüístic, és clar que ha repercutit en la literatura. Alguns escriptors i poetes de la nostra terra, com Joan Fuster, Pascual i Genís, Vicent W. Querol i altres, tenien un just sentiment de la llengua parlada, que sovint contrastava amb l´arbitrarietat ca²tica de la majoria d´escriptors dels seus temps. Nosaltres quan expressem el nostre pensament mitjan§ant les paraules, tractem de clarificar-lo lingüísticament sense ser conscients si empleem bé les paraules. La bella paraula és un bell paisatge de la imaginació.