Amb poques hores de difer¨ncia, dues inst ncies europees li han tret els colors a la política urbanística valenciana. Dilluns passat, el Parlament europeu aprovava un informe no vinculant que constata l´exist¨ncia de casos de corrupció vinculats a la pr ctica urbanística així com una escassa transpar¨ncia en l´adjudicació dels contractes públics. En especial, el text denuncia els m¨todes d´expropiació, en molts casos not²riament perjudicials per als propietaris dels terrenys. En conseqü¨ncia, el Parlament Europeu sol.licita l´establiment d´una morat²ria en l´aprovació de nous projectes i plans de desenvolupament urbanístic en s²l no urbanitzable mentrestant no entre en vigor la nova llei que ara tramiten les Corts, el tr mit de la qual el PP ja ha accelerat per tal de reduir al mínim l´impacte de la morat²ria.

L´endem , la Comissió Europea aprovava un dictamen -aquest sí, vinculant- que determina les irregularitats existents en la legislació urbanística valenciana i dóna un termini de tres setmanes al Govern espanyol -l´únic interlocutor v lid de Brussel.les- per respondre. Cas que les autoritats valencianes no esmenen en el sentit correcte la legislació, les autoritats europees podrien acudir als tribunals i aleshores procedir a la imposició de sancions.

R pidament, s´ha desencadenat un procés d´acusacions mútues entre els partits polítics. Per², més enll de l´habitual gresca pamflet ria en qu¨ s´ha convertit la política, hi hauria que fer algunes consideracions. D´entrada, tots dos textos vénen a incidir en una realitat que, des d´algunes inst ncies del País Valenci , s´ha denunciat repetidament: la depredació vora§ del territori valenci , la supeditació de la política urbanística al benefici empresarial i a l´ nsia recaptadora dels municipis en detriment d´un patrimoni col.lectiu com el paisatge. A hores d´ara, la costa valenciana -i el monstre ja comen§a a fixar-se també en l´interior- ha esdevingut un continu de formigó, sense a penes zones exemptes d´una urbanització, a més, notablement agressiva. Un model que ha estat possible, en part, gr cies a la legislació i les pr ctiques derivades que ara denuncia la Unió Europea.

Com els dic, les resolucions europees han generat una nova trifulga política. És cert que els responsables dels darrers anys han estat els populars, per² no podem oblidar que, a la embogida cursa urbanística, s´han sumat amb entusiasme molts municipis governats per socialistes. I encara més: la llei que ha facilitat la conversió del País Valenci en el paradís de les empreses constructores fou aprovada per un govern de Joan Lerma. Aix² sí, amb Rafael Blasco de conseller amb compet¨ncies en la mat¨ria. Qu¨ curiós.

Així, doncs, l´única conclusió possible és que cal un pacte urbanístic. Un acord entre la major part dels partits polítics que establisca quin model de país volem i que regule els límits i les condicions del procés urbanitzador. Un text que vincule ajuntaments de qualsevol signe, que garantisca el respecte al paisatge, al medi ambient i als drets dels ciutadans. Sense demag²gies. Un pacte que, ja els avance, no és probable en l´actual context polític, més aviat procliu a l´insult que als arguments, a l´oportunisme electoral que a l´interés públic.

I un últim extrem: no podem deixar de banda que l´informe que va aprovar el Parlament Europeu responia a una iniciativa de quinze mil ciutadans radicats -durant tot l´any o estacionalment- al País Valenci . Quinze mil ciutadans en bona part estrangers. Una dada que no deixa en massa bon lloc els ciutadans d´aquest país. Hi ha hagut, és cert, excepcions, per², en general, la majoria dels valencians ha sancionat -per interés o per desídia, amb els vots o amb la indifer¨ncia- la destrucció del seu territori que ara denuncien les autoritats europees. I aix² ens hauria de fer reflexionar.

Escriptor