Jo no sé a vostés, per² a mi m´esborronen les dades sobre la pobresa que hem conegut aquesta setmana. Quasi quaranta-tres mil persones, a les comarques de Castelló, viuen amb menys de dos-cents seixanta euros al mes, segons els estudis realitzats per l´Institut Nacional d´Estadística. Menys de dos-cents seixanta euros al mes, menys de seixanta-un euros a la setmana, menys de nou euros al dia per a vestir, per a menjar. Per a sobreviure. I encara les nostres comarques són l´ mbit de tot el País Valenci on menys incideix aquesta negra estadística: a Alacant i a Val¨ncia les xifres encara espanten més. Ací i all , per², són índexs creixents. Com més va, més pobres hi ha al voltant de les nostres ciutats. Com més pr²spers som, més augmenta la bossa de pobresa. Sembla un contrasentit, per² no: és un símptoma que alguna cosa falla.

El perfil tipus dels pobres apunta cap a la immigració: la majoria són gent que ha vingut buscant un somni i s´ha trobat que el somni existeix, sí, per² que l´accés est vedat a segons qui. És possible que la mísera situació en qu¨ viuen ací siga millor que la que han deixat enrere. És possible. En tot cas, aquesta constatació demostra la necessitat de lluitar de manera eficient contra la pobresa de tants països del món. Ni que siga per preservar el nostre equilibri social. Bona part d´aquests marginats --els de proced¨ncia hispana, sobretot-- prefereixen habitar masos abandonats o muntar tendes prec ries de campanya entre tarongers. I que, al contrari, els immigrats europeus s´acumulen en pisos insuficients. Una situació que remet a un altre problema: el preu de l´habitatge, l´escassa proclivitat al lloguer dels nostres propietaris, la bossa creixent d´habitatges desocupats.

Aquests dies, a diferents llocs, els joves s´han manifestat contra una política que permet que els habitatges estiguen cada volta més lluny de les possibilitats econ²miques de la majoria de la gent. I resulta curiós que la Constitució amb qu¨ tant s´omplin la boca els guardians de segons quines ess¨ncies sembla que no est en vigor quan es parla del dret a un habitatge digne. Ja m´agradaria a mi observar id¨ntic fervor per denunciar l´incompliment de l´article quaranta-set: "Tots els espanyols tenen dret a gaudir d´un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necess ries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant l´ús del s²l d´acord amb l´interés general per a impedir l´especulació. La comunitat participar en les plusv lues que genere l´acció urbanística de les entitats públiques". Aix² proclama la Constitució, ja veuen quin sarcasme.

El dret a habitar una llar digna i la lluita contra la pobresa són dos fronts d´una única qüestió: la construcció d´una societat més justa on les oportunitats econ²miques d´uns pocs no deriven en la marginalitat de molts, un model de conviv¨ncia on els beneficis arriben a tots i no únicament a una elit privilegiada. Aquests dies, en relació a la concessió del premi nobel de la Pau a Mohamed Yunus s´ha parlat de la lluita contra la pobresa com una de les condicions de la pau social. Ara fa un any, els aldarulls de París ens van posar sobre avís del que pot arribar a passar si preferim mirar cap a un altre lloc. Ahir, un grapat d´ONG feren una crida contra la pobresa. Un acte per conscienciar-nos que tanta mis¨ria, a més d´immoral, és incompatible amb la pau social a qu¨ tots aspirem.

Escriptor