Una escasa literatura popular dels segles XIX i de principis del XX té un repertori molt reduït sobre la nostra Festa Pairal, i a més a més, el poc que es manifesta, es troba saturat de prejudicis, que no de silencis oscurs sobre la llegenda de tot el que alhora revestit sobre la vestimenta dels peregrins, entre el que es troba el color verd dels mocador al coll del festers, entre altres coses, que sempre se usa per a els aconteciments festers, que aleshores és la millor tradició de la nostra vella cultura.

Escriptors dels segle XVI com Martí de Viciana, Francisco Diago i Gaspar Escolano, parlen de tota la festa en les seues respectives cròniques de la peregrinació del poble de Castelló com a testimoni d´amor i devoció a Santa Maria Magdalena, que data de l´any 1320, tots els dissabtes de Quaresma, l´anà allà dalt del Tossal anomenat del Castell Vell, on es va construir sobre una chicoteta mesquita àrab l´ermita dedicada a honorar com calia a la santa la que acabada de construir l´any 1793, celebrant-se aleshores els tercers diumenges de Quaresma. Les ofertes, les croades que cadascú posa en joc per tal d´opinar sobre la festa, així com la llargaria i manteniment de la mateixa, unides a certes confusions enunciades sobre la celebració de la fundació de la mateixa, ens fa pensar molt sobre algunes campanyes festeres que no són res més que una il.lusió peregrina.

Ten ha estat molt mesquina la nostra història per a les veritables castellonencs, que senten viva la tradició?

Ningú pot canviar al vertader contingut de la nostra història. Un foraster ens preguntava si la Magdalena era la nostra patrona. Que li anem a fer. ¡Pobra santa!

Escriptor