Sempre ens ha apassionat la figura del rei Jaume I, per la seua peculiar vissió que experimentava al llarg del segu reinat. Aquest rei que li va donar caràcter jurídic a la fundació de Castello i que al llarg de la seua vida els seus fets eren molt peculiars, per la mateixa vivència personal amorosa del mateix.
El retorn sobre el passat d´aquest singular rei continua sent del tot desconegut, com un fenòmen que se va entenent, desprès d´un periode de reflexió.
És cert que bona part dels problemes i desconfiances que de tant en tant li sorgien al Conqueirdor eren resultat de les seues tries que sovint acabaven en traicions o en indiscrecions per part de tots aquells que que tenien l´obligació moral i aleshores respetuosa de la veritat sobre aquest singular personatge reial. Aleshores, assabentat el mateix rei de totes aquelles indiscrecions per part de qui tenia l´obligació de guardar el corresponent silenci, va manar li tallaren la llengua en rondó i d´aquesta manera, no poguera xerrar mai més.
Jaume I va morir a València el dia 28 de juliol de 1275, quines despulles foren soterrades al Monasteri de Poblet a Tarragona, però que desprès foren traslladades fora de lloc, fins l´any 1950 que després d´un sentit homenatge tornaren al monastir de Poblet. Al llarg del segle XII y XVII es va demanar la canonització del mateix, encara que aleshores tot va quedar per la demana crua.
Tot és no res, només el fumerol de la glòria que la mort personifica i quan aquest sentit encara en el rei inaplicable revestit encara en el prestigi de l´amor, de la bellesa, tot queda com un fantasma, com si sols haguera existit una carcasa buida, flotant.
Escriptor
