La vaga de transportistes és, potser, el primer esglaó seriós d´una escala, la de la crisi, que encara no sabem com serà de llarga ni de costeruda. N´havíem sentit parlar, és clar, dels problemes de les hipoteques americanes, del final de l´alegria constructora que ens ha asfaltat la costa sencera i fins i tot de l´augment desmesurat del preu del barril de Brendt. I potser, els més atents, havien començat a preocupar-se en constatar que el govern no parava de buscar eufemismes per tapar una realitat que ja es colava en tots els indicadors econòmics. Els eufemismes dels polítics són sempre el primer indici de la dura realitat que se´ns ve a sobre: al País Valencià, per exemple, vam saber que els barracots mai no desapareixerien dels col.legis públics quan els responsables de la Conselleria d´Educació s´emprenyaven si no els anomenaves aules d´escolarització provisional o una cosa així. I vam començar a intuir que hi havia ganivetades entre els membres de la cúpula del Partit Popular quan tothom afirmava, sense que li preguntaren, "que les dissensions són normals en un partit democràtic". Amb l´economia, igual. El primer indici que la crisi seria dura va ser l´interés del Govern a parlar de desacceleració. Però els camions taponant les carreteres deixen poc de marge als eufemismes. I aquesta serà la primera conseqüència de la vaga: l´assumpció de la sensació de crisi amb totes les conseqüències. Sense els eufemismes amb què la maquillaven o ens la intentaven tapar.
Una segona conseqüència de la vaga dels transportistes és, al meu parer, la constatació que la normalitat en què vivim depén d´un fil molt més prim del que pensàvem. Va haver prou, per corroborar aquesta impressió, d´acostar-se, el segon dia de vaga, al supermercat del costat de casa. De iogurts, només n´hi havia als rètols de la publicitat. De llet, ni això. De sobte, a tot el món li havia donat per aplicar la dieta mediterrània, ja que era impossible trobar ni enciams, ni tomaques, ni carlotes, ni bajoques. Per no dir de la fruita: ni plàtans, ni freses, ni albercocs, ni peres. Algun meló tocat i encara gràcies. Ni tan sols n´hi havia ous per a fer una miserable truita francesa (la de quereguilles, ja sabíem que era inviable per manca de tubèrculs). I, en canvi, segons les previsions, faltaven encara dos o tres dies per a què els supermercats es quedaren sense gènere. Però les prestatgeries de productes frescs estaven ja buides, abans que es deixaren sentir els efectes de la vaga. La causa? El pànic que, de sobte, havia envaït una part de la població, que no es quedava tranquil.la si no acumulava queviures per a passar l´estiu sencer. Com a mínim. La conseqüència d´aquesta histèria ha estat doble: d´una banda, l´alegria de les caixeres del supermercat, que, malgrat que els preus s´havien multiplicat per tres, han fet més sumes que en la campanya de Nadal (i això no és un recurs literari sinó dades oficials); la segona és que ha estat suficient amb una imatge (els camions aturats) per a desencadenar el pànic. No ha calgut ni tan sols esperar que passaren uns dies i els mercats anaren quedant-se a poc a poc sense gènere: nosaltres sols, amb uns quants carros plens fins les vores i no poca histèria, hem provocat l´efecte que buscava la vaga. Enhorabona.
La necessitat d´omplir els rebosts més enllà del que la prudència aconsellava, però, té una base psicològica que no hem de menysprear: la desconfiança dels ciutadans en la capacitat dels polítics per solucionar-nos els problemes. L´escassa credibilitat que ens mereixen. La prova és que, malgrat les crides a la calma del Govern, bona part de la gent (entre la qual, hem de pensar, una part dels seus votants) ha tirat pel dret. Una desconfiança i una manca de credibilitat que, al meu parer, es basen, almenys en part, en l´afició que tenen als eufemismes. És a dir, a amagar-nos la realitat darrere d´un mot enginyós o d´un joc de paraules més o menys eficaç. En definitiva, a la por que tenen a dir-nos la veritat. És l´única explicació que trobe al fet que quan el Govern ens deia "tranquils, que tenim la situació controlada", tothom correguera a omplir el carro de la compra.
Escriptor
