Huí, quan vivim dintre d´una societat barretjada per distintes cultures, al nostre modest entendre creiem que tant la platja del Pinar i la del Gurugú, aquesta última alimentada per la fina arena de la platja del Pinar, són completament desconegudes per a la gent que ens ha vingut de fora, per no dir i també per a alguns paissans.
A hores d´ara, tots plegats agarren els trastams per tal d´anar a estiuejar a la mateixa vorera de la mar. Aleshores les dolces remembrances dels allunyats records, fan precipitar la imaginació d´aquells temps on agrupats els amics de les alqueries i marjals, anàvem cantant i rient cap a la platja, corrents no fora que les sangrantanes i les formigues ens tragaren a ballar.
De fet, a la vinguda de la nit, quan ja mancava la marinada i encara no havia entrat l´oratge i la tardor que mai no ens deixava piular sota la coberta del vell emparrat, tothom buscava la frescor i la platja que amb el seu intens silenci, ens convidava com la llar a l´hivern. Cadascú s´ajuntava amb les seues colles i familiars i formaven colles a la mateixa vora de la mar, i mentre ens gaudíem amb gaubança i es cantava fort, semblava retornar a una nova vida. Les dones assentades a la fina arena, cantaven i reien, el mateix que si es trobaren dintre d´un bell sarau. Els joves menejant la sorra fresca, cadascú mirant a la seua respectiva xicona, fent veure que contemplaven les estrelles, ullejant la mar sentíem l´emoció d´una nova vida. Encesa nostra mar... amb les ones coronades d´espuma i el seu candenciós remor... plens de sentiments, amb la platja estaven cantant la Cançó del Bressol. Recordar és tornar a viure entre la platja i la marjal.
Escriptor
