La celebració de la festa de l’Apòstol Sant Jaume revifa en tots nosaltres la memòria dels orígens del nostre camí de fe. Ens recorda que un cristià no s’inventa la fe sinó que la rep en l’Església i de l’Església. En realitat, ser cristià és incorporar-se a una tradició viva que ve de Crist i dels apòstols, i que ens abasta avui a nosaltres en la vida comunitària de l’Església. Els apòstols van veure el Senyor ressuscitat i van rebre l’encàrrec de ser testimonis de la seua Resurrecció; la promesa de que ell estaria amb ells fins a la fi del món; i també uns poders que els van convertir en ambaixadors del Crist. Per això són els pilars de la comunitat eclesial.
Aquest Any Sant posa a molts en camí cap al Sepulcre de l’Apòstol Sant Jaume. Un pelegrinatge que és imatge de l’aventura humana, la qual té una vessant solitària i personal, cadascú n’ha de respondre per si mateix; i una de comunitària, puix necessita dels altres per recolzar-se i realitzar el servei d’amor. En el camí a Santiago molts tindran l’oportunitat d’obrir-se a l’acció de l’Esperit, que sempre ens acompanya; de sonalment al seu impuls; però també de reconèixer-lo en la comunitat eclesial, en tants que estan en camí i que, convocats pel testimoni apostòlic, es reuniran per alimentar-se de la Paraula i de l’Eucaristia.
Necessari insistir en aquesta dimensió apostòlica del nostre camí de fe. La nostra societat posa els accents en la individualitat, en l’emocional. De vegades s’oblida que l’home és un ésser en relació amb altres i que la raó no és estel que brilla un instant sinó llum permanent en el nostre camí. La fe cristiana és un do que rebem de Déu, al qual estem cridats a donar una resposta. Un do que, alhora que suscita en nosaltres la capacitat per acollir-ho ens ofereix la seua Veritat com a camí de plenitud. En aquesta línia, ningú no pot dir-se cristià si no és en i des de l’Església. Allí se’ns entrega el Crist.
La festa de l’Apòstol Sant Jaume, en aquest Any Sant, demanem que per la seua intercessió creixi entre els cristians la voluntat decidida de vincular-se més i més a la gran família de Déu, que és l’Església. Un cristià poc o res practicant es troba en una situació contradictòria. A poc a poc les idees i criteris no cristians del seu ambient apagaran el dinamisme de la seua fe i el duran a la il•lusió de fer una fe a mida dels seus criteris i emocions. Per això el pelegrinatge a Santiago ens recorda que només podem ser cristians si restem units a Jesús, per a lo qual hi ha un camí ineludible: seguir-lo al si d’aquella comunitat en la qual ell ha volgut continuar present per la força de l’Esperit Sant, i així caminar envers el Pare. H
