Ell ha tornat. Més perdonavides que mai. Més reptador que mai. Acaronat pels esbirros habituals i aplaudit per l’incondicional, nombrós i caríssim pessebre actuant de claca, no li ha tremolat la mà a amenaçar, una vegada més, a tot déu que dubte de la seua honestedat. Actitud poc recomanable a repetir davant d’un jutge en un judici.

Si ha triomfat pel que fa a l’ajornament any rere any de les diligències conduents a seure davant d’un tribunal de justícia, tots aquests anys han servit per a desvelar el retrat d’un personatge presuntament posseïdor de més de 80 comptes corrents, que utilitzava personal públic per a fer-li ingressos en els tals caus, incapaç de demostrar la procedència de centenars de milers d’euros. Un home resolutiu com pocs a l’hora de constituir empreses abocades al més absolut fracàs i, paradoxalment, motiu de la més absurda propaganda amb la promesa d’un futur millor i per això catalogat pels fidels com el més gran benfactor des que es té record documental. Cosa que a més de surrealista és mentida.

Administrador exacte del temps judicial i coneixedor profund de les debilitats i anhels dels humans s’ha espolsat jutges i fiscals com també ha sabut fer-se recolzar per la cúpula, no menys imputada, no menys perdonavides, del seu partit en tot moment quan ha rebut homenatges i adhesions convocades apropiada i puntualment.

L’èxit, però, de la seua gestió política ha estat el canvi en la consciència social entre gran part de la població quan critica en públic la intensa i sovint frenètica activitat recaptadora i envegen privadament que aquest personatge faça el que vullga, i la capacitat natural per a atraure la sort en la compra de loteria. H