En el Cant I de la Ilíada, Aquil·les convoca a l’àgora (l’assemblea en plaça pública) per resoldre el problema de la pesta causat pel déu Apol·lo. La decisió de convocar l’àgora és inspirada a Aquil·les per la deessa Hera, la qual cosa demostra el caràcter gairebé sagrat de la reunió. Hera, segona esposa de Zeus, es caracteritza per la fúria i l’ànsia de venjança causades per les constants infidelitats del seu marit.
No sé si està ben trobat, però de fa algunes setmanes a moltes places es convoquen assemblees. Possiblement no inspirades per Hera, però si causades per les constants infidelitats del sistema a la ciutadania. Per una mena de pesta, que té a vore amb la corrupció, l’abús de poder, el balafiament de cabdals públics, un sistema electoral poc representatiu i tot un seguit d’entrebancs més, que s’instal·len entre la gent del carrer i la política de carrera.
A Castelló es concentren a la Plaça de Maria Agustina. Maria Agostinha va ser una esclava emancipada, una liberta, no em diran que la metàfora no és bona. Quan baixe de la universitat totes les vesprades, passe per allà amb el cotxe. Els veig asseguts en rogle, no els puc sentir, clar, però m’agrada imaginar que estan debatent sobre com millorar el nostre sistema. Tot i que probablement debatran sovint sobre com canviar el sistema per algun altre que encara no han definit. Són poca gent, mai menys de 20, tampoc n’he vist mai més de 40. Tant se val els apòstols del de Nazaret eren 12 i mira si els hi ha anat bé. (Bé, igual ara me n’he passat amb les metàfores!).
El que vull dir és que fa un any, quan també passava per allà hi havia menys gent. Alguns xiquets als gronxadors, un grapat de nouvinguts als bancs, algunes iaies, i quatre joves mig festejant. Estava molt bé, però a mi, malgrat discrepar en algunes coses, m’agrada saber que ara la gent considera més important debatre sobre el sistema, que sobre si allò de diumenge era o no fora de joc. No sé on ens durà, si ens duu enlloc, tot això de l’àgora. Però m’agrada que la plaça recupere l’esperit de fòrum públic, de melic del sistema. Un melic que ens recorda que en som fills. H
