Això és el que es menjava fa segles quan un animal de força a casa es moria i se’l menjaven: el dol pel difunt i el dany produït a l’economia familiar. Carlos Dívar, però, tret de morir, tot i fóra en efígie, està més que viu i només la portaveu del que sembla una colla de membres del pessebre del poder judicial parla del dany produït a la institució. El fiscal que hauria de dur endavant la denúncia d’ús indegut de fons públics afirma que no està provat que el president dels jutges no anara a treballar un grapat de caps de setmana --llarguíssims i inimaginables per a la resta d’humans--, a Puerto Banús com tampoc que treballara. Dívar amenaça a tirar de la manta amb la contundent amemaça de fer pública la conducta d’altres membres de la més alta judicatura i els altres callen. Tots afirmen saber a què anava i amb qui sopava Dívar i, però, ningú no ho diu... Només una declaració institucional i una minsa intenció de fer transparent la institució, res de retornar els diners, res de dimitir i el ministre de justícia albira un reforçament de la figuar de Dívar i de la justícia espanyola i el delator denunciant és durament recriminat per publicitar prebendes i mals usos i costums.
Fabra, Carlos, declarant a tort i a dret la seua innocència i persecució, ha aconseguit un nou ajornament de l’etern judici pendent amb renovades forces. Potser haurien de donar-li el telèfon dels advocats a Undargarin i començaren a dimitir jutges i fiscals a Palma mentre l’imputat reclama celeritat. Jaume Matas, condemnat a sis anys de presó campa per Palma lliure com un pardal i posa el ventilador perquè el socarrat Camps torne a passar el calvari dels jutjats i tot són afliccions quan s’espera algun mort... H
