Un menys. Carlos Dívar ha dimitit per l’escàndol que ha suposat conéixer que, com a mínim, ha fet turisme 32 vegades a compte del pressupost del CGPJ. O siga, pel morro. Ara només ha de retornar, religiosament, els diners, més de 20.000 €, fer examen de consciència, confessar i rendir amb la penitència corresponent. En aquest cas ha sigut suficient aplicar la tècnica que sostenia l’enyorat Paco Pascual quan afirmava que quan agafes a algú dels ous no has d’afluixar perquè s’escaparà. La pregunta, però, és: hi ha més d’un Dívar? Espanya potser siga el país del món on més Dívar hi han: regidors, presidents de diputació o governs autonòmics, diputats, directors generals, secretaris... Incontables. Vist que tot és possible la gent, el poble, ha de posar la mirada en diferents objectius: la prima de riesgo, els mercats, els paradisos fiscals, els polítics amb la mà trencada, els banquers cleptòmans, els banquers en general... Tot és possible.

Per a acabar amb un paradís fiscal només cal voler acabar amb ell i enviar l’excèrcit. Per què no? Si s’ha ocupat Irak perquè suposadament tenien armes de destrucció massiva -tot i que saber que no en tenia-, sempre es pot ocupar un paradís fiscal que sí que conserva diners provinents d’obscures operacions com la trama Gürtel, Undargarín pillín, EMARSA i tantes altres. Es va, s’ocupa el paradís i es torna amb un barco carregat de bitllets que mai ningú reclamarà. Per als polítics megalòmans, banquers cleptòmans o polítics banquers cleptòmans hi ha la presó i retornar, religiosament o no, la pasta malversada. Ara que s’ha demostrat que és possible acabar amb la carrera d’un mangante privilegiat no s’ha d’afluxar la mà perquè, si no, s’escaparan una altra vegada. H