Futur. Mirar al davant. Fixar la vista en l’horitzó, en aquella línea que endevinem però que mai podem assolir, creuar o ultrapassar… Tanmateix, estem ancorades i ancorats al present, al moment que ens dóna identitat, que ens fa sentir, que ens proporciona una seguretat falsa, còmoda, real...

I ací està la clau de molts dels problemes que patim. Que no volem mirar més enllà de la nostra realitat. Que no volem imaginar què hi pot haver al final del camí o més enllà de la línia que tanca aquesta realitat que ens empresona.

I el més trist de tot això és que o ens arrisquem o ens resignem. No hi cap altra alternativa: el futur. Amb tota la seua incertesa. Amb tot el que suposa el risc d’allò desconegut. Futur o present. Aquest és el dilema. I jo aposte, sense cap mena de dubte, pel futur. Per la llibertat.

El futur és esperança. És somni. És allò impossible i allò que sembla impossible. El futur és la línia que conforma l’horitzó i que s’allunya a mesura que nosaltres avancem. És la utopia inassolible...

El present i el passat són necessaris per tal de transitar cap el futur. Però el present i el passat no són futur. Està tot vist o ja ho hem vist. Està tot viscut, tot sentit, tot tocat, tot olorat. No té la fascinació d’allò incert, d’allò possible, més o menys previsible, més o menys probable o totalment improbable o imprevisible.

Al present o al passat no hi ha res de nou. I aquest món necessita renovar-se. No cal que construïm castells d’arena sobre bases incertes, sobre aiguamolls o al damunt d’una pellerofa inconsistent. I tampoc ens calen, els castells d’arena. El que necessitem és imaginació. Les fórmules previsibles no ens valen. Ens cal apostar per allò no contaminat, per allò que ens atrau i ens fascina. No ens val la mediocritat i el discurs buit o ple de senseraons.

I la raó no vol força, com em diu la meua companya estimada, amb paraules plenes quasi sempre de sentit comú. I és de raó que la veritat està a l’altre costat de la realitat i no en aquest.

Necessitem evidenciar el sentit comú. Necessitem reinventar-nos a nosaltres mateixos. Necessitem ser més persones i tornar a tenir fe en el futur i abandonar la desesperança. Aquests dies, quan em semblava impossible tornar a confiar en les persones, afirmava que creia que havia perdut la fe en l’ésser humà. Una persona molt volguda per mi i molt propera a mi em recriminava aquest pensament i em donava la solució: imaginar el futur i tractar de construir-lo.

La llibertat és sempre elecció. I la llibertat va lligada sempre al futur, a la vida. La vida entesa a la manera d’Ortega: amb la radicalitat que suposa prendre la iniciativa i no deixar-se portar pel riu de la normalitat, de la seguretat que suposa surar al corrent d’allò que és absolutament previsible.

La llibertat és la decisió radical que suposa prendre el camí que nosaltres construïm dia a dia. Com diu Machado: no hi ha camí, fem camí en caminar.

El present necessita de dogmes, de “veritats” indiscutibles, de seguretats permanents que esdevenen les úniques possibles en un present absolutament previsible i avorrit. El present necessita camins coneguts i mil vegades recorreguts. Som esclaus del passat perquè no mirem sinó enrere. I això no ens pot alliberar de res. Cal una vida radical perquè puguem albirar un futur d’esperança. I la radicalitat és actuar amb llibertat, és mirar endavant, és tornar a tenir fe en la gent... És no cansar-se de tenir fe en la gent. És tornar a confiar en l’ésser humà. La radicalitat és creure en el futur. Vull tornar a creure en la gent, en el futur. Necessite tornar a creure en la gent. Necessite tornar a creure en el futur. H