La vida de tot cristià té una dimensió social, i també política, de la qual l’arrel i centre és la fe en el Déu veritable, creador i salvador. Aquesta es realitza en un estil de viure que es duu a terme en el servei al món, no en el seu domini, a la llum de l’Evangeli. Així puix, ser cristià és participar en un camí que va més enllà del nostre món, però que, alhora, es realitza ja aquí, entre nosaltres.

La persona necessita de la vida social, és una exigència de la seua naturalesa. I tota societat ben ordenada requereix governants investits de legítima autoritat. En aquest sentit, els cristians sempre han respectat tota autoritat legítima, donat que és responsable de promoure el benestar, la seguretat i la llibertat, també per exercir les pròpies conviccions religioses. Els cristians preguem sempre per les autoritats, però no les adorem, és a dir, no les confonem amb Déu (cf. 1Tim 2,1-2). Això ens permet ser alhora respectuosos i lliures. D’aquesta manera es realitza en nosaltres la resposta de Jesús als qui li plantejaren si era lícit pagar impost al Cessar: “Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”(Mt 22,21). Per això l’Església, en raó de la seua funció i de la seua competència, no es confon de cap manera amb la comunitat política i no està lligada a cap sistema polític.

La missió pròpia de l’Església és ser “signe i salvaguarda de la transcendència de la persona humana” (Vaticà II). Així, si bé la fe cristiana no s’identifica amb cap sistema polític, també és veritat que un cristià, en les seues decisions polítiques, ha de tenir en compte l’assoliment del be comú, la qual cosa comporta tres exigències: la primera el respecte a la persona com a tal, és a dir, el dret a actuar d’acord amb la recta norma de la seua consciència, a la protecció de la vida privada i a la justa llibertat; la segona, la cerca del benestar social i el desenvolupament de la comunitat; i la tercera la construcció de la pau, és a dir, l’estabilitat i la seguretat d’ordre just. La presència dels cristians en la vida pública té en l’elecció d’aquells que han d’exercir la missió del govern de la societat, un compromís especialment intens, del qual depèn l’ordre social i el progrés, que han de subordinar-se al be de les persones, i no al contrari. H