Fa més de trenta anys, prop d’un cantó del carrer on vaig nàixer, vivia una família amb tres fills dependents. Aleshores no s’identificaven com a tals perquè eren bobets. Déu ho ha volgut era l’únic consol a què tenien dret els desesperats pares, tios i ties esclavitzats per l’exclusivitat de mantindre en vida esta beneïda prole, l’única distracció de la qual era observar amb ulls infinitament tristos, el minso univers que s’estenia davant una finestra cara al carrer.
Un dia, però, aquestes tres persones abandonaren per unes hores la presó on eren condemnats --amb els seus familiars--, a una vida miserable per la ignorància i la poc tolerable societat amb la discapacitat, gràcies a una jove organització anomenada Afanías, gràcies a la qual els pares pogueren fer una vida amb la normalitat que suposava no estar 24 h. pendents dels fills: millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel•lectual i de les seues famílies era el seu lema. A poc a poc la societat civil, i de retruc, l’administració, donava compliment al principi universal de solidaritat i obligació amb tots els ciutadans rebutjant la aritat.
Molts anys després, gràcies al govern del PP i les brutals retallades dels drets dels més desafavorits i no de les rendes dels propietaris de grans fortunes, molts discapacitats estan condemnats a retornar a la finestra. H
*Escriptor
