Si no vaig errat, hui fa 131 anys que s’iniciava a Chicago una vaga de treballadors per a reivindicar l’establiment de la jornada de huit hores. Una vaga que, malauradament, va desembocar en una revolta i posteriors condemnes a mort i a presó per a diversos activistes.

Vora un segle i mig després, en este mateix dia ens n’adonem que encara queda molt per fer. Perquè segons els informes oficials, l’any passat vam tindre a la nostra terra més de 42.000 accidents de treball (que es diu prompte!) amb la trista xifra de 42 morts, vora un per setmana.

En un context actual en què l’ocupació torna a repuntar però amb uns jornals baixíssims, les condicions laborals de les persones no poden quedar en un segon plànol. En primer lloc, perquè s’ha d’eliminar la tragèdia de les famílies afectades per eixos accidents.

Però de forma paral·lela, i a l’àmbit general, global podríem dir-ne, perquè s’han d’evitar les ignomínies de veure com encara es permeten, en molts països d’arreu del món, vertaderes barbaritats que resulten inhumanes com el treball infantil o les interminables jornades, per apuntar només un parell d’exemples.

I en eixes condicions existents o, millor dit, contra eixes condicions, hem de lluitar des d’ací per a reivindicar a tots els nivells uns drets laborals dignes que, alhora, tendisquen a reduir la nostra precarietat laboral. Perquè si al final resulta que es juga amb duess baralles diferents, prenent com a referència la que no determina unes regles de joc mínimes, malament anirem.

I d’això en té molt a dir la Unió Europea, que no pot mirar cap a un altre lloc quan es juga amb les cartes marcades. Perquè aleshores, el que es globalitza no és la dignitat de la persona, sinó la tragèdia dels treballadors, en tots els sentits. I si no, que li ho diguen als nostres llauradors quan han de competir durament contra l’entrada de la taronja del Marroc o de Sud-Àfrica.

*Alcalde de Betxí