No són mesos senzills per a la política. Ambient molt crispat on els representants públics s’han convertit en la diana on una gran part de la societat ha descarregat la seua preocupació per una situació per a la que ningú estava preparat, la necessitat de respostes per a preguntes que mai abans ens havíem fet, una sobre informació que genera molta desinformació i decrets que mai s’havien redactat ni interpretat ni aterrat. Els que van ser elegits en les urnes per a governar han hagut d’intentar avançar-se a situacions que ningú ha sabut prevenir. Els que la ciutadania decidí que es quedaren en l’oposició han hagut de decidir si apostaven per la crítica constructiva o destructiva. Tots hem comès errors. Qui governa en aquestes circumstàncies comet més que qui està a l’oposició i juga el partit des de la graderia assenyalant amb el dit al més pur estil cunyat expert en futbol.
Per als qui governem, la posada en pràctica de BOE a destemps, la maquinària administrativa i l’obligació d’adaptar-nos a treballar telemàticament no han sigut els millors companys. Per això, alguns haguérem esperat altura de mires i empatia majors de les demostrades per part de l’oposició. Entenc que la temptació d’intensificar els atacs aprofitar-se de les fragilitats no ha ajudat gens i massa vegades ha guanyat la partida a la posició, més demanada per la ciutadania, d’unitat per fer front a l’enemic comú. I amb açò no vull dir que no hi haja espai per a la crítica, al contrari. Hem errat, per suposat. I cal que la ciutadania entenga que l’oposició està alerta. Res a dir al respecte. Però em disgusta quan es fa una oposició deslleial i destructiva, quan es menteix, quan s’abusa de dir allò que la ciutadania vol sentir sense cap criteri ni rigorositat o quan les polítiques que es proposen no són realistes i generen expectatives difícilment realitzables es genera una desafecció cap a la classe política en general que muta cap a una polarització social i un ambient de crispació global que no agrada a (quasi) ningú.
PER SUPOSAT que és tasca d’una bona oposició proposar polítiques constructives. El problema ve quan aquestes naixen des del desconeixement, la demagògia o la mala fe. I per a mostra tres botons que ens ha regalat el PP a Castelló. Per una banda, el portaveu adjunt no es ficava roig en assegurar que no permetíem que les terrasses dels bars i restaurants s’ampliaren. Mentia descaradament. Ho feia tal vegada per mala fe, per desconeixement o simplement perquè no s’havia currat el llegir els acords de Junta de Govern. O quan la portaveu popular reclamava una paga extra als treballadors essencials, pegant-li una puntada de peu a les competències públiques o privades en matèria laboral. Ho feia tal vegada per mala fe, per desconeixement o simplement perquè no s’havia preocupat per aplicar la normativa. I com a colofó, el Grup Municipal Popular presentà una esmena al pla d’inversions. Els tècnics informaren que el canvi que proposaven vulnera la Llei Reguladora de les Hisendes Locals.
En definitiva, els que porten setmanes prescrivint receptes màgiques contra la crisi a la primera que poden aportar una proposta informada, aporten una que incompleix la llei. Puc entendre el fons de la qüestió plantejada, però no em diran que no queda un poc estrany tot aquest sainet de donar lliçons i que, a l’hora de la veritat, no siguen realitzables. Tal vegada ho presentaven per mala fe, per desconeixement o perquè no s’havien currat la proposta. Jo tinc clar quina opció és la més probable però no sé quina els deixa pitjor davant del seu electorat.
*Portaveu de l’equip de govern de l’Ajuntament de Castelló
