Per a què resar? Únicament quan tenim clara la resposta a aquesta pregunta podem entendre l’específic de l’oració cristiana. Moltes persones senten necessitat de pregar «per a sentir-se bé» o per a «tranquil·litzar el seu esperit». En aquest cas l’oració queda reduïda a una reflexió per prendre consciència dels moviments interiors del propi esperit i dels propis desitjos i, d’aquesta manera, poder dominar-los i aconseguir la pau. Així l’oració es converteix en una meditació que no és pròpiament cristiana, perquè la meditació cristiana consisteix a reflexionar sobre la pròpia vida confrontant-la amb la Paraula de Déu per a iniciar un camí de conversió. Això no exclou que puguem emprar tècniques que ens ajuden a asserenar l’esperit, però no podem confondre-les amb l’oració.
Per a un cristià la meta de l’oració i del camí de l’existència és Déu, la fi última de l’home, i no deu ser instrumentalitzada en funció d’altres finalitats. L’oració ens ajuda a créixer en les actituds que ens uneixen ja en aquesta vida a Déu i, per això, ens permeten arribar a aconseguir-lo un dia en plenitud: la fe, l’esperança i la caritat. Sant Agustí ho expressa magistralment amb aquestes paraules: «La fe, l’esperança i la caritat condueixen fins a Déu a qui prega, és a dir, a qui creu, espera i desitja».
L’actitud fonamental que caracteritza la vida del creient és la fe i la confiança en Déu. Gràcies a ella, davant les dificultats, «no camina angoixat», ni està «preocupat» pel cos o pel vestit, ni pel que menjarà o beurà, ni pel demà (Mt 6, 25-34). La fe és una adhesió filial a Déu que va més enllà del que nosaltres sentim i comprenem. Sabem que aquesta es posa a prova especialment en els moments de dificultat i tribulació. En eixos moments no hem de dubtar ni abandonar l’oració, perquè no significa que s’haja oblidat de nosaltres, sinó que ens vol donar «béns majors» (Sant Agustí).
La pregària no és quelcom secundari per a un cristià: és necessària per a qui vol aconseguir Déu i, amb Ell, la vertadera felicitat. H
*Bisbe de Tortosa
