La política no és sinó l’organització racional de la vida en comú. Del jo hi ha que passar al nosaltres, cal compatibilitzar la nostra llibertat amb la llibertat dels altres, ser lliures en societat, ser ciutadans sense deixar de ser individus. Com fer-ho? Com equilibrar llibertats individuals en llibertats públiques? La resposta de la modernitat és clara: mitjançant el Dret. De nou Kant : «El Dret és el conjunt de condicions baix les quals l’arbitri d’un pot conciliar-se amb l’arbitri de l’altre i donar lloc a un ordre general i cert de convivència». Aquest ordre és l’Estat, segons Hegel , la conquesta més gran de l’esperit humà. Un Estat que, en primer lloc, institucionalitza els drets de primera generació (drets civils i polítics) i dóna lloc a l’Estat lliberal, i després institucionalitza els drets de segona generació (els drets socials) i dóna lloc a l’Estat social i democràtic de dret o Estat del Benestar. Tot això aconseguit, aquí està la història --conéixer-la és imprescindible--, després de moltes lluites i molta sang i molts sacrificis i moltes llàgrimes, i molta, molta guerra.

Per a la nostra sort, l’Estat del Benestar --constituït no tan sols, però de manera decisiva per la tradició socialdemòcrata-- suposa la institucionalització ètica més gran que han vist els segles i, sens dubte, la base de les democràcies modernes. Raonar aquesta afirmació és prou senzill. L’Estat del Benestar s’estatueix com un Estat just (busca i aconsegueix l’equilibri més gros, fins ara conegut, entre igualtat i llibertat), un Estat interventor (mitjançant una economia mixta -- Keynes -- que busca la igualtat mitjançant la intervenció), un Estat redistribuïdor (en desenvolupar les polítiques fiscals que busquen mecanismes redistribuïdors de riquesa), un Estat legítim (perquè aquesta intervenció redistribuïdora és fons de legitimitat davant de la ciutadania), un Estat solidari (no és una asseguradora privada que proveeix serveis individuals, sinó un Estat que propicia una justícia distributiva), i un Estat social (possibilita serveis socials, mobilitat, formació i, per tant, l’augment de les oportunitats vitals) i en conseqüència, del benestar, els drets i la dignitat de les persones).

És clar que, en aquesta forma d’Estat, no tots estan d’acord. Des de la teoria política ha rebut moltes crítiques: neoliberals ( F. Hayeck ), comunitaristes ( M. Sandel ), neoconservadors ( D. Bell ), sistèmics ( McLuhan ), marxistes ( O’Connor ), alternatius ( A. Gorz ), tots han tingut alguna cosa a dir respecte de la famosa crisi de l’Estat del Benestar. Les crítiques són moltes i interessants. Val la pena escoltar-les, perquè podem aprendre de les crítiques, i ens poden servir per a millorar l’Estat del Benestar i fer-lo encara més fort. En la nostra situació actual, assotats per Filomena i cercats per la pandèmia, crec especialment pertinent prestar atenció a aquella crítica que diu que l’Estat del Benestar esdevé Estat paternalista. Quan la solidaritat s’institucionalitza --diuen els neoliberals-- l’individu defuig de la seua responsabilitat i creu que tot ho ha de resoldre Papa-Estat. Qualsevol tasca comuna i solidària, entén que no és qüestió, ni competència seua. L’individu modern té clar que és lliure, però no vol ser responsable. L’Estat del Benestar genera individus infantilitzats, dependents, immadurs i insolidaris. Una crítica molt semblant a la que fan els neoconservadors quan diuen que l’Estat del Benestar alimenta un Estat hedonista propiciador d’una crisi cultural i de valors. L’excessiva generació d’expectatives fa que l’individu modern de vinga un subjecte irresponsable i consumista sense fi. Produeix una espècie de xiquet mimat que creu que a ell tot se li deu i ell no deu res a ningú.

Sortosament, no és la tònica general, però algunes actituds davant el temporal de neu i algunes davant la pandèmia fan pensar que les crítiques no estan del tot desencaminades i encara ens falta avançar en la consecució d’una ciutadania madura, activa, crítica i exigent amb l’Estat, per descomptat, però també amb ella mateixa. Aconseguir una ciutadania plena no és tasca fàcil. H

*President de la Diputació