He elegit per aquest article el títol de la novel·la de Michael Ende perquè és el que a molts veïns de Vila-real ens ve al cap quan ens trobem a la premsa l’esglai de noves sentències relacionades amb l’urbanisme.
Com passa en el llibre de l’alemany l’emperadriu (en el nostre cas l’urbanisme) té una malaltia que a mesura que avança fa que desapareguen alguns éssers i llocs (en el nostre cas els diners o els comptes municipals), i es fica en perill la pròpia subsistència del regne (en el nostre cas la nostra ciutat, Vila-real).
Pot ser la comparació és un poc exagerada, o no, però la qüestió és que passen els anys i no es veu el final. Portem molt de temps amb dos relats contraposats, el que llança la culpa a l’herència rebuda i el que llança balons fora oblidant-se que van estar un bon grapat d’anys governant.
El soroll del enfrontament permanent fa que no sempre mirem les coses en perspectiva. En l’imaginari popular s’han quedat paraules que de tant gastar-se comencen a no fer efecte: sentències, empastres, jurat d’expropiació, aprofitaments, Pla General, o en un sentit més general, l’urbanisme.
Tots recordem que cap a 2008 vam entrar en una crisi brutal amb l’explosió de la bombolla immobiliària i una crisi de crèdit sense precedents, però què havia passat fins eixe moment?
La dècada anterior va haver un creixement demogràfic com mai havíem viscut, al mateix temps se van construir més habitatges que mai, hi havia accés fàcil al crèdit, i vivíem en una espiral alimentada per expectatives més que per realitats.
Això no soles va passar a Vila-real, també a més municipis de La Plana, però només nosaltres estem pagant una factura tan alta. És moment de buscar solucions més que culpables, per això Ciutadans vam plantejar a l’inici de legislatura ficar en marxa una Taula d’Urbanisme, perquè el futur de la nostra ciutat s’ha de decidir entre tots i s’ha de treballar de manera constant i decidida durant varies legislatures, governe qui governe. La història interminable. H
*Portaveu de Ciutadans a Vila-real
