Doncs sí, vull que tinguem por!». Així de taxant va estar fa uns dies la responsable del Col·legi de Metges de València sobre l’empitjorament de les dades epidemiològiques. I es que tal volta alguns no li han vist prou les orelles al llop fins ara, però la darrera setmana hem perdut 100 valencians i valencianes al dia, cent!
L’última o penúltima notícia, més enllà dels cara dures que s’han vacunat quan no els tocava, és si es poden prohibir o no les reunions als domicilis. Aviats estem si hem arribat fins ací! Ja es va repetir a Nadal fins la sacietat que no pot haver policia a cada porta, però alguna cosa hauran de fer els governs, puguen o no. I ficar-se seriós, tinguen o no competències, és quelcom que reclama la ciutadania al crit de «si no ho prohibeixen serà perquè es pot fer».
I una prohibició com aquesta no arribaria, que finalment va arribar ahir, si no fora per comentaris com els que s’escolten: «Si està tancat el bar, haurem d’anar al mas de fulanito perquè en algun lloc en haurem d’ajuntar...». I ahí està l’error.
No ens hem d’ajuntar! No ho hem de fer. «Encomanarem menjar i dinarem a casa amb els amics». No... No es tracta d’això! I precisament aquestes frases no les he escoltades de persones joves, a les quals a sovint i injustament, les hem titllat d’irresponsables, sinó fins i tot de persones majors de 70 anys.
Les actuals restriccions les paguem justos per pecadors, però pitjor són els casos on la persona se’n va per a no tornar, cent al dia. I les butxaques d’alguns estan buides: hostaleria, espectacles, cultura, turisme... i malgrat la immediatesa en aprovar ajudes, estes no podran retornar allò que no ingressaran.
No ho fem més llarg, per favor. Estes dues setmanes quedem-nos a casa: per egoisme, per a tornar a tindre una vida normal el més aviat possible, quedem-nos perquè estimem als nostres, quedem-nos perquè tenim por, pel que siga, però quedem-nos. I si cal prohibir allò impossible, doncs que es prohibisca. H
*Síndica adjunta de Compromís a les Corts Valencianes
