En estos temps tan complicats, hi ha paraules que s’han posat de moda, tot i que estaven oblidades o que potser ni tan sols coneixíem. Molts, la majoria, són termes bèl·lics, mèdics o tècnics. Però també s’ha recuperat, per exemple, el d’«empatia». L’origen el trobem en el mot grec empátheia , emocionat, i en la nostra llengua podríem definir-lo com la «participació afectiva d’una persona en una realitat aliena a ella, generalment en els sentiments d’una altra persona». Dit d’una altra manera, l’empatia no és altra cosa que intentar posar-se en la pell de l’altre en una determinada situació.

I justament això és el que hauríem de fer, ara més que mai, en l’actual context. Intentar criticar, malparlar i malpensar menys dels altres, reduir el soroll i també, de vegades, posar-nos en el lloc dels que tenim al costat. Per exemple, en el dels joves.

Ben sovint, són ells els que ixen a la televisió perquè s’han saltat un o altre confinament, o han participat en una reunió il·legal. Però la realitat és que eixos, eixos que protagonitzen els titulars, són la minoria. La immensa majoria, es comporta com cal, segueix les normes marcades i respecta les mesures de seguretat i de protecció. A pesar que els xiqüelos i xiqüeles de 16, de 18, de 20, de 25 anys duen mesos i mesos, com tots, tancats a casa, sense poder anar de juerga , sense fer una paella amb els seus amics, sense poder festejar com cal amb les seues parelles.

Fem una mirada enrere i pensem, per un moment, el que vam fer en aquells temps, quan teníem eixes edats. En com de bé ens ho vam passar amb els companys i companyes, les discoteques dels caps de setmana i les orquestres de les festes patronals. Tots estem patint en les nostres carns esta maleïda pandèmia, però ser jove, amb totes les ganes de viure i tota l’energia bullint, deu ser dur, molt dur. Fem-ne un pensament. H

*Alcalde de Betxí