Vostés em perdonaran que m’isca la vena, però no he sigut professor d’ètica molts anys per a deixar passar impunement una ocasió tan immillorable com la de les protestes, aldarulls i manifestacions, algunes d’elles violentes, molt violentes, provocades per la detenció del raper Pablo Hasél com per a no parlar seriosament sobre llibertats, drets i deures.
Podem arribar a Marte --aquesta setmana el vehicle espacial Perseverance ho ha aconseguit--, podem descobrir vacunes contra la covid-19 --la seua generalització ens ompli d’esperança--, podem fer moltes i grans realitzacions --l’esperit humà ha aconseguit guanys sense igual--, però, a parer meu, res que es puga igualar, res que es puga comparar a la institucionalització i desenvolupament de l’Estat social i democràtic de dret. Per això val la pena reflexionar sobre els drets. De vegades, volent protegir-los i defensar-los, els situem en un món ideal, intocable i separat. Tal pareix que naixem amb drets de la mateixa manera que naixem amb pulmons, cames i paus, que els drets són com coses que tenim i gaudim sense més. Hi ha una cosificació, una reïficació dels drets. Caldrà dir, una i mil vegades, que els drets són una construcció social activa, compromesa, esforçada i precària, molt precària. Que formen part d’un projecte de socialització humanitzador que no és gratuït, que no és debades. Al contrari, es té que guanyar, formar, fer dia a dia. Eixe projecte és exigent i cadascú és constructor actiu de l’òrbita dels drets perquè resulta que els drets que tenim naixen dels deures que estem dispostos a assumir. La consciència infantiloide de la gratuïtat és un gran defecte de la nostra època. Res és gratuït. Del respecte degut a l’altre naix el dret que gaudeix aqueix altre. La llei institucionalitza el respecte a l’altre i el que la salta o incompleix no li falta a la llei, li falta a l’altre, al que li deu respecte, deferència, consideració. En eixe gran equilibri humanitzador de drets i deures, l’incívic i el violent trenca l’equilibri, atempta contra els altres i mostra la seua ignorància respecte a la defensa del dret que diu defendre.
Ho sol dir, una gran filòsofa espanyola, Victoria Camps : tots els drets tenen les seues limitacions, l’afirmació absoluta d’un dret és el primer pas cap al totalitarisme. En un magnífic article de 1985, però que és de rabiosa actualitat, Prohibido permitir, deia: «No me propongo entrar ahora en debates ideológicos –derecho a la vida, a la educación, libertad de iniciativa o de expresión– soporíferos y reiterativos ya para todos. Quiero referirme a una cuestión formal en el pleno sentido de la palabra: cuestión de formas. Para que el diálogo o la discusión sean posibles –esto es, democráticos-- hay que empezar justamente por aprender a guardar las formas. Respetar al otro, significa saber escuchar, hablar o callar a su debido tiempo (...) Nadie tiene el monopolio de los absolutos, esos grandes conceptos que a veces escribimos con mayúsculas: libertad, vida, paz, justicia... ¿Quién entiende de veras en qué consiste la libertad de enseñanza, de expresión, de religión? En boca de quienes enarbolan más espectacularmente la bandera de esas libertades, significa libertad para enseñar sólo lo que yo quiero, para que se practique sólo mi religión, para que se diga y escriba sólo lo que a mí me conviene. Libertad, pues, que excluye a los demás. Cuesta admitir aquello de que la libertad de uno empieza donde acaba la libertad de otro, y viceversa».
On no hi ha respecte a l’altre no hi ha llibertat, ni democràcia i per molt «antifeixista» que es proclame un moviment, l’ús indiscriminat, reiterat i constant de l’adjectiu facha per a tot aquell que no pensa com jo, més que una desqualificació de la persona objecte de l’insult, esdevé en una autoqualificació o una propietat de qui el profereix per més antifeixista que es proclame la persona o el moviment. H
*President de la Diputació de Castelló
