Ho diu constantment Javier Gomà, un pensador al qual admire i que fervorosament els recomane: «El gran orgullo de nuestra sociedad es la Transición, significa la declaración oficial de España como mayor de edad, como estado moderno. España siempre ha tenido una relación incómoda con la modernidad.(...). El momento en el que España se convierte en Estado moderno de pleno derecho es la Transición. La transición es una revolución por el traspaso súbito de la soberanía. En el pasado se hacía de manera violenta. De la ley a la ley, haciendo de la paz el verdadero monarca universal. Me siento particularmente orgulloso». Jo també. I no ignore les seues mancances i deficiències, però les coses es van fer bé i es va aconseguir l’objectiu: constituir un Estat Social i Democràtic de Dret. I l’objectiu, no sense dificultats, dure i perdure. I els guanys, estan ací i les ampliacions de drets estan ací. Per eixample: la setmana passada, dijous 18 de març, una data històrica, vam passar a ser un dels primers països del món en regular l’eutanàsia. Quasi res! Majoria d’edat kantiana: tenir capacitat de decisió sobre la fi de la nostra existència. Una nova conquesta de la llibertat!

Sí, sí. Ja sé que la setmana passada van passar altres coses no tan edificants: transfuguismes, males notícies de Catalunya, deriva populista a Madrid i una polarització política molt accentuada que no és gens bon presagi. No corren bons temps ni per a la lírica, ni per a la moderació, el seny, la reflexió mossegada i el consens. La transició podria servir-nos com a referent i d’ella caldria aprendre unes quantes lliçons:

Una primera a considerar. La política no és qüestió de bons i roïns, ni de blocs, ni de trinxeres, ni compartiments estancs, ni de fronts. El rival no és un enemic, ni un criminal, ni els seus arguments són sempre falsos, malintencionats, perillosos o moralment perversos. No! És un adversari que pensa diferent i que, inclòs, pot obrir-te una perspectiva que fins ara no havies considerat. En un nou sentit, les polítiques populistes són simplistes i confessionals. Sí, han llegit bé, confessionals, en el més estricte sentit de la paraula. Si la modernitat, no sense problemes, va aconseguir separar la religió de la política, la postmodernitat populista ens porta una nova moralina esbiaixada i excloent a la vida pública. O estàs amb mi o estàs contra mi. Ens va costar, però al final, ho vam aprendre, la política no és una guerra de religions; ara també ho hem d’aprendre, la política no és una guerra cultural de morals, de distintes concepcions de la vida bona. Caldria llegir de nou a Max Weber (El político y el científico) i el que diu sobre l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat.

Llicó a aprendre

Un altra lliçó a aprendre, i aquesta va ser fonamental per a la Transició, és l’absoluta necessitat de superar les polítiques de l’odi. La història està ací i la primera meitat del segle XX, també. Caldria aprendre la lliçó. no deia als alumnes, citant al gran Stendhal, en el darrer acomiadament de segon de Batxillerat: «Intenta no ocupar la teua vida ni en odiar, ni en tindre por». Caldria no substituir les raons per emocions, ni els arguments per sentiments. I ja sabem que les passions constitueixen una part fonamental de la condició humana, però les emocions no tenen criteri de veritat. Els arguments sí, les raons, també, i la política és el terreny per excel·lència de la intersubjectivitat, no tan sols del jo, sinó dels altres, del nosaltres. Els nacionalismes i els populismes són romàntics, els agrade la calidesa de l’entusiasme, criden a la passió, no a la raó, i les xarxes s’inflamen de desqualificacions excloents. Assistim a la política com a espectacle, un tobogan d’ocurrències, tuits i colps d’efecte. En algun moment anterior es va denunciar la confusió entre opinió pública i opinió publicada, hui pareix confondre’s opinió pública i opinió tuitejada. Una democràcia polaritzada i dividida pareix tenir en les xarxes socials la seua màxima expressió. Tant és així que ens planteja una pregunta: Amb xarxes socials, haguera sigut possible la Transició?

President de la Diputació