Ha mort Hans Küng. El passat dimarts 6 d’abril ens deixava el teòleg del Concili Vaticà II, amic i col·laborador de Joan XXIII, gran crític de Joan Pau II i amic en la distància de Benedicte XVI. Sens dubte, el pensador cristià més escoltat del nostre temps. La seua obra és amplíssima: ¿La infalibilidad? Un interrogante (1974), Ser cristiano (1974), ¿Existe Dios? (1978), Teología para la postmodernidad (1987), La mujer en el cristianismo (2002). Una muerte feliz (2018) i moltes altres. El Vaticà li va retirar el títol de «teòleg catòlic» en 1979 i en gener de 1980 en un interessant article titulat Porque sigo siendo católico entre altres coses contestava: «¿Por qué pues sigo siendo católico? Porque puedo profesar una catolicidad evangélica centrada y estructurada a la luz del Evangelio, la cual no es otra cosa que la auténtica ecumenicidad. Ser católico significa, pues, ser plenamente ecuménico».
Paradoxalment, se li negava el títol de teòleg catòlic al teòleg etimològica i essencialment més catòlic de tots, al ser el més universalista i el que, en conseqüència, més ha treballat per la convergència de totes les religions. Precisament, fa pocs dies comentaven aquesta circumstància en aquestes pàgines (Hacia una ética mundial. Mediterráneo. 31/03/2021) al referir que havia sigut Hans Küng el que havia fet possible la Declaració del Parlament de les Religions del Món, on, entre altres coses, es deia: «Estamos convencidos de la unidad fundamental de la familia humana que puebla nuestro planeta Tierra. Por eso queremos traer a la memoria la Declaración Universal de los Derechos Humanos hecha por Naciones Unidas en 1948. Lo que en ella se proclamaba solemnemente en el plano del derecho, eso mismo queremos nosotros ratificar y profundizar aquí desde el ángulo de la ética: el respeto total a la persona humana, al carácter inalienable de la libertad, a la igualdad básica de todos los humanos y a la interdependencia de todos con todos».
El treball del professor Küng en eixa direcció és impagable, per a ell no hi haurà pau entre les nacions sense pau entre les religions i no hi haurà pau entre les religions sense diàleg entre les religions i eixe diàleg racional no es pot fer sobre la base del dogma, ni inclús sobre la base de la fe, cal fer-ho sobre la base d’una ètica mundial.
Dialogar
Clar que parlant de diàleg entre religions, just serà rememorar i reivindicar com cal a un filòsof nostre, molt proper, mallorquí, que ja a finals del segle XIII, principis del XIV, parlava de la possibilitat racional de dialogar entre judaisme, islamisme i cristianisme. Li diuen Ramón Llull (1232-1316) i és el primer filòsof de tota Europa que va escriure en llengua vernacla, en català, i no content en això va aprendre àrab per dur endavant la seua tasca evangelitzadora. Per descomptat, estem en plena edat mitjana i volia predicar i convertir, però per via de la raó. «Non dimittere pro credere, sed pro intelligere». No es tracta d’abandonar per creure sinó per entendre. Es recolza més en la raó que en la fe, més en els arguments que en els dogmes, més en la filosofia que en la teologia.
I això farà que desenvolupe el seu Ars Magna, com una llengua filosòfica universal, una mathesis universalis, clar precedent de la lògica formal. Elabora una combinatòria amb lletres i figures que puguen entendre tots, més enllà de la seua religió i inclús de la seua llengua. Un intent d’arribar a Déu per la raó, per la lògica. Pretensió que exemplifica en eixa meravella que és el Llibre del gentil e dels tres savis.
Conta com un pagà accedeix al coneixement de Déu mitjançant el diàleg obert entre tres savis: un jueu, un cristià i un mahometà. Allí es ressalten els aspectes comuns i coincidents de les tres religions, però és que com a colofó, en un final magnífic i sorprenent, quan en acabar el diàleg, el pagà ha decidit per quina religió es decanta, els savis li demanen que no els diga quina li sembla la religió verdadera; «perquè és una matèria sobre la qual disputem, per veure segons la força de la raó i la capacitat de l’enteniment quina ha de ser la religió que triarà. I si tu ens manifestes quina religió estimes més, no tindríem tan bona matèria per disputar i per trobar la veritat». Quasi res!.... I al segle XIII. Lloança i glòria a un pensador semblant!
President de la Diputació
