Confiança d’aconseguir una cosa, que una cosa que desitgem ha de realitzar-se». Aquesta és la definició que els diccionaris donen a la paraula esperança. Una paraula simple, però amb molt de significat.
Durant aquest últim any i poc, la paraula esperança va quedar soterrada, amagada i denigrada. Com a un contracte social assumit de manera global, vam decidir substituir aquest terme per ansietat, dubte, pessimisme, inseguretat. Tots vam assumir la nova realitat imposada pel covid-19. Generar esperança en una situació de la qual sembla que estem començant a sortir no deixa de ser difícil i extenuant. Sempre ha sigut més fàcil sembrar el dubte sobre la certesa que l’esperança sobre el pessimisme.
Clima d’optimisme
En un context de sobrecàrrega i guerra informativa constant, es fa encara més difícil generar aquest clima d’optimisme. De llum a la fi del túnel. Un clima aprofitat per interessos polítics, socials i econòmics per deixar-nos sense l’única arma que ens permet seguir endavant: l’esperança. Però, per què parlo d’esperança? Doncs perquè és la resposta més digna a la necessitat d’oxigenar la nostra salut mental en un ambient sobrecarregat. I també perquè és la nostra obligació com a representants polítics. Tirar del carro encara que estiguem cansats o exhaustos és, més que mai, una imperiosa obligació.
Els climes òptims per a l’avanç, el progrés i l’assoliment de fites no brollen com manantials esporàdics a les muntanyes. Es treballen, s’empenyen i es reivindiquen. Si, cal reivindicar-nos. Aquesta generació de representants polítics municipals, molts dels quals vam prendre possessió en les alcaldies de les nostres ciutats amb una joventut aclaparadora, tenim l’obligació de donar batalla al pessimisme i generar esperança.
Generar esperança a través del llenguatge i dels fets. Des del nostre dia a dia i des del nostre compromís institucional, en el meu cas, amb Vinaròs. No ens amaguem si en algun moment hem pensat que no podíem. No ens amaguem si en algun moment hem plorat o pensat tirar la tovallola. Som humans i tenim dret a experimentar aquests sentiments. Però no oblidem una cosa: de nosaltres, depén marcar el camí cap a l’esperança. Una esperança, que Txarango, definia d’aquesta forma: «Esperança! Tornarem a començar. Som un riu que sempre avança». Naveguem doncs, tots junts, en busca de l’esperança.
Alcalde de Vinaròs
