Assassinada una dona en Saragossa, la sexta víctima de violència de gènere en una setmana». «Igualtat confirma tres víctimes de violència de gènere: dues dones i el fill d’una d’elles en Tarragona i Balears». «Assassinada una dona en la localitat asturiana de Pola de Laviana en un nou cas de violència de gènere».
Estos són alguns dels titulars que hem pogut llegir els darrers dies als mitjans de comunicació. És desolador. Insuportable. És violència contra la dona. Les xifres abrumen: 14 dones assassinades en 2021, 1.092 des de 2003, i més de 300 menors que s’han quedat orfes. I pensar que darrere de cada nom hi ha una cara, uns ulls cansats de lluitar i una persona a la qual hem fallat, és frustrant. Perquè cada maltractament, cada violència exercida sobre la dona i cada víctima de la barbàrie masclista, és un fracàs com a societat. Així de clar, i així de cert.
El nostre posicionament és clar: tolerància zero a cap tipus de violència contra la dona. I la nostra lluita també: acabar amb el negacionisme, un negacionisme que no comporta més que més assassinats. Sí, el negacionisme mata. Però per molt que s’obstinen a boicotejar la lluita per la igualtat i els drets de les dones, no ho aconseguiran.
La lluita contra la violència de gènere és un deute democràtic i un assumpte d’Estat. I acabar amb esta lacra, una obligació que no es pot veure desdibuixada per aquells que volen invisibilitzar a les víctimes. Ja fan 17 anys des de la llei integral de Zapatero i quatre anys des que es va aprovar el Pacte d’Estat contra la violència de gènere, un triomf del consens i la unió de tots els grups parlamentaris per a dir «prou». Una unitat necessària per a seguir avançant en igualtat i que no consentirem que es trenque.
I ho farem colze a colze amb el feminisme, amb totes i tots aquells que volen una societat en la qual les dones tinguen les mateixes oportunitats, siguen lliures i estiguen segures en totes les seues vessants. Perquè al violència masclista no són sols els assassinats, agressions físiques i sexuals que arriben als mitjans de comunicació. Malauradament, hi ha molts tipus de violències que encara no es visibilitzen, no són assenyalades i, ni tan sols, són reconegudes. Violències que són igual d’important erradicar-les perquè conformen el caldo de cultiu d’altres agressions.
Les amenaces a la mateixa dona, als seus fills o filles o a la gent que estima provocant-li un sentiment de por, és violència psicològica. Infravalorar-la, insultar-la i aïllar-la, és violència emocional. No deixar que treballe i controlar els seus recursos per aconseguir una dependència financera, és violència econòmica. No tindre en compte les seues aportacions professionals, és violència laboral. Utilitzar els fills i les filles per mantenir el control sobre la dona i fer-li més mal encara, és violència vicaria. La falta de perspectiva de gènere en magistrats, magistrades, jutges, jutgesses i fiscals, és violència judicial. Quan l’Estat falla en la protecció d’una víctima, és violència institucional. Quan es ratlla un mural feminista, també és violència. Encara algú pot negar la violència contra la dona?
Certament, tots estos tipus d’agressions no són una cosa menor, i hem de ficar tots els recursos a l’abast per erradicar-les, totes i per sempre d’una vegada. I en esta lluita ens van a trobar sempre, de la mà d’aquells i aquelles que vulguen un món millor, sense abusos, sense discriminació, sense agressions. De la mà del feminisme, amb convenciment, orgull i empoderament.
Seguirem amb peu ferm visibilitzant esta ferida democràtica perquè deixe de sagnar. I a totes les víctimes, no esteu soles. No ho esteu. Perquè els qui estem en vosaltres, som més.
Secretari general del PSPV-PSOE de la província de Castelló i diputat autonòmic
