Recentment ens hem assabentat de la intenció de la banca espanyola d’acomiadar a uns 20.000 treballadors, que se sumaran als prop de 100.000 que acomiadaren entre 2007 i 2020, així com el tancament d’un munt d’oficines bancàries; la majoria supose que seran les ubicades als barris més afectats per la pobresa i els pobles menuts, cosa que contribuirà de manera substancial a la seua marginació i despoblació. Les institucions públiques parlen molt de despoblació, però sols fan que posar tiretes a la gran ferida social que suposa el fet que lleven escoles, lleven ambulatoris d’assistència sanitària, lleven oficines bancàries, lleven línies de tren, rebaixen les de bus, ¿què volen? Estan fent el possible perquè la gent renuncie a les seues arrels i es concentre a les ciutats.
I tot això justificat per la disminució, no la desaparició, dels beneficis i perquè amb les noves tecnologies existeix una major agilitat i quantitat de treball, fet que fa innecessària l’existència de treballadors. És clar que també contribueix el fet de la fusió de dues o més entitats que coincideixen en els mateixos llocs de serveis, perquè aleshores hi ha duplicitats d’oficines i de personal.
A més a més som els clients els qui de manera involuntària, o utilitzant eixes ferramentes telemàtiques, perquè segons ells ens donen millor servei, els qui fem el treball que abans feien els treballadors. Els ajudem amb la nostra obligada submissió a l’acomiadament dels treballadors i a la retirada de serveis.
Aleshores tenim, per un costat, l’existència d’oficines que per la seua localització són deficitàries, i en benefici dels guanys que els accionistes esperen i reclamen, han de tancar-se. Després, i lligat a la desaparició d’oficines, estan les fusions, per les quals es crea una duplicitat de llocs de treball en tots els sentits, és a dir, en oficines i tasques laborals. Finalment la xarxa telemàtica implantada, arreu del món, fa que un fum de tasques que abans es feien manuals o presencials, avui les poden fer els ordinadors.
Doncs, a nivell polític i a nivell social, hem d’establir formes de convivència, de tal manera que el progrés i el manteniment de serveis i llocs de treball no es vegin perjudicats els uns pels altres. La cual cosa ens portaria a exigir un liberalisme capitalista amb més visió social, menys guanys a qualsevol preu. Perquè si recapacitem sobre el tema, ens trobarem que a major empobriment de la societat, menys consum. I a menys consum, menys empreses, menys inversions i finalment menys capitalisme de guanys.
Dic jo, en la meua innocència i ignorància, i perdoneu l’atreviment però ja se sap que la ignorància és atrevida, si no seria possible, en aplicació de la part de servei públic que el sistema bancari d’atenció al client representa establir el següent. En primer lloc que abans d’autoritzar una fusió caldria exigir un estudi d’acomiadaments i tancament d’oficines, tenint en compte la condició de servei públic apuntada abans, de tal manera que no primaren únicament les qüestions econòmiques i de rendibilitat. És a dir, un sistema que impedira que qualsevol lloc, poble o barri, es quedara sense servei, ja fora mantenint una de les oficines de les entitats en fusió o fent serveis en dies determinats que foren suficients amb oficines fixes o ambulants.
En segon lloc, que si aquesta proposta no poguera portar-se a terme en la totalitat de llocs, i atenent que tots els pobles tenen servei de correus, es podria habilitar que totes les oficines de correus als pobles o als barris, foren centres de gestió bancària. I per suposat que, en totes les oficines hi haguera un número suficient de personal, en funció del nombre de clients assignats a eixa oficina.
Finalment, que totes les despeses que les entitats bancàries imposen als seus clients, en aplicació de la llei de competència, no puguen ser acordades entre els membres del gremi. Fixant-se, per damunt de tot, en què els clients es troben obligats a fer totes les seues gestions econòmiques, mitjançant les entitats bancàries. I que hauria d’existir una legislació clara que impedira que s’imposaren honoraris o compensacions de despeses, si no estan suficientment justificades, puix, el fet de l’obligatorietat comentada, impedeix la lliure acceptació del contracte, tornant-se aquest, des de la meua opinió, en un abús de posició dominant.
I tot això caldria tenir-lo en compte i s’hauria de fer. Perquè les entitats reben fonts de l’Estat en tots els sentits: l’Estat té els diners en les entitats bancàries, no tan sols en el Banc d’Espanya. I quan em referisc a l’Estat em referisc a tots els nivells, govern, autonomies, diputacions, ajuntaments, poder judicial o poder legislatiu; perquè les entitats bancàries recorren a l’Estat quan es troben en dificultats, com ara i a títol d’exemple, el transvasament d’actius tòxics a l’Estat, que fins i tot ha obligat a crear una empresa aposta; perquè reben subvencions i altres regalies que ja paguem els ciutadans; perquè la societat, els ciutadans, i totes les associacions del país, col·laboren de manera obligatòria en qualsevol de les entitats bancàries, mitjançant les noves tecnologies sense tindre cap tipus de benefici ni contraprestació.
*Llicenciat en Dret
