Gràcies Villarreal CF

Pel meu cap van passar totes les històries que he viscut pel meu equip de futbol. També les que m’han contat, com que ma uelo matern viatjava junt a la família en l’autobús dels jugadors per a fotografiar-los. Ell era un apassionat del Villarreal com ho era mon pare, amb qui sí vaig poder anar al Madrigal moltes vegades i alguns desplaçaments per la província, i qui me va traure els primers carnets d’abonat.

No és d’estranyar que des de ben xicotet el meu equip fora el Villarreal, qui me donava les majors alegries, i qui enfortia més el meu sentit de pertinença a Vila-real. Recorde l’estranyesa de dos amics al menjador escolar per no tindre jo un equip de Primera com a propi, i tindre que triar al que estava de moda als inicis del vuitanta per no ser el bitxo raro. Ara són altres temps, les noves generacions són del Villarreal des de que naixen, sense que a ningú li estranye.

També vam passar pel meu cap moltes persones, jugadors, entrenadors, gent del club, periodistes, que ja no estan però que en algun moment havien sigut partícips. I com no, un president, Pascual Font de Mora, que ens va deixar a Segona, orgullosos de ser del Villarreal, i en l’equip en les mans que ens han dut fins ací.

Prompte farà vint-i-cinc anys que Fernando Roig es va fer en les rendes de l’entitat, ell junt a José Manuel Llaneza, el seu equip, i els darrers anys amb el seu fill al capdavant, són qui ens han donat un premi que no te preu, un Villarreal campió, una de les millors pedreres del món, unes instal·lacions immillorables, i el coneixement a tot arreu de la nostra ciutat. Per això les gràcies més especials van per a ells i els que els ajuden a dur endavant este projecte.

Portaveu de Ciutadans en l’Ajuntament de Vila-real i diputat provincial