Hi ha accions i actituds que centrifuguen i d’altres que fan tot el contrari. En general tirar en un mateix sentit té efectes positius. Sol ser una qüestió de sinergies. Per contra, passa que quan una acció o un sentiment actuen en sentit disgregador les molèsties o els inconvenients es multipliquen. I això tant en termes personals com en els socials. Ho diu la vella parèmia: tota pedra fa paret.

Efectivament, anar posant elements positius un al costat de l’altre no fa sinó aportar beneficis.

I som dels que no ens posem en la mateixa banda que Hanna Arendt, tan apreciada per tants escrits aclaridors, quan diu allò de que únicament al marge de la societat podem dur una vida digna d’un ser humà.

No, no, senyora Arendt, ací discrepem de vostè de totes totes. I de vegades no cal sinó fer alguna passejada o un petit viatge amb els ulls oberts per a comprovar que la societat funciona, bàsicament i principalment, per aquell sentit primari del sentiment de comunitat. I de la solidaritat habitual que actua en els nostres carrers. Altrament no podríem dur la vida que portem. Especialment en aquells llocs on la democràcia burgesa està implantada.

Pensat i fet. Així és com un dia de no fa massa temps vaig decidir fer un xicotet recorregut pel País Valencià. El desig em va venir estimulat per una lectura sobre les festes de la Magdalena castellonenques. I que em va dur al desig de saber si les festes de les altres grans capitals valencianes, és a dir, Elx, Alacant i València feien un tipus de festa similar.

La gent valenciana tenim fama de moltes coses. Els tòpics són fàcils de dir i de recordar. I valen un poc per a tot. Però una de les afirmacions més fortes que es sol oir és que els valencians som festers. Afirmació que no diu com ho són de festers en altres llocs espanyols. Finalment tots els pobles en tenen de festes. I nosaltres no més ni millors o pitjors que els altres. Però del viatge i de les lectures i de les observacions sí que vaig descobrir un fet que, aquest sí, ens diferencia prou d’altres racons peninsulars. I no diem ara ací res sobre les diferències amb cultures europees més allunyades.

A la gent li agrada parlar d’allò que sap i que, generalment, és sobre les seues pròpies experiències vitals o socials. Per acomplir el petit periple vaig optar per fer-lo, coses d’estar gloriosament jubilat, fora dels moments àlgids de tràfic humà que són els dies festius locals. En eixe temps el personal no està per seure en una terrassa o dins un cafè i xerrar extensament sobre el tema que a mi m’interessava. Vaig poder encetar saboroses converses amb persones què, si una persona té temps per passar amb elles, tenen la saviesa dels anys o del trellat. Que per a això no cal ser vell.

Vaig planificar el viatge des del sud cap a dalt. Primer fer cap a Elx amb certa rapidesa. Relativa perquè baixar fins allà és quasi una odissea si agafeu el tren com jo. I, a partir de la primera conversa anar tirant cap al nord.

Elx és una ciutat ampla i, com tots sabem, plena de palmeres.i celebren una festa, el Misteri, que per la seua gran importància en diferents punts podria haver-se engolit la resta de manifestacions festives. Però no. Allà hi celebren també un dels fets del passat històric més marcadors de tot el nostre esdevenir com a poble. La lluita entre els cristians i musulmans que, amb diferències i períodes, va afectar tot el territori valencià. I no només el litoral.

Doncs bé, Elx celebra la festa de Moros i Cristians. Festes que tenen una estructura similar a les que es celebren, amb diferents noms, i però amb dinàmiques molt similars, en les altres capitals. I en les què, i això és el punt que volem remarcar i al que hem al·ludit més amunt, tenen una forma organitzativa igual que les Falles, les Fogueres o la Magdalena.

Vaig anar pujant. El que sé ara no ho tenia tan clar en aquell temps. Però les converses amb els diferents contertulians i contertulianes, anaven aflorant eixe element tan important que és la manera com tenim la gent valenciana d’organitzar-nos per divertir-nos. Vet ací una qüestió clau. És veritat que tenim una estructura política definida, que es confirma amb un mapa, que totes i tots ens definim com a valencians si som fora de casa, que també hi ha una bandera (ara ja poc qüestionada) i dues llengües: una que ens uneix a la resta peninsular i una altra que ens agermana amb els qui compartim el català, valencià en diem, i també que als diccionaris i enciclopèdies estrangers figurem com a Valencian Land o simplement Valencia ( Self-governing region of eastern Spain), és a dir, tal i com apareixen Catalunya o Euskadi. Tot això no és poca cosa. S’ha construït al llarg de molt de temps i és el que hi ha. N’hi ha qui en té més i qui menys. Tot és qüestió de perspectiva.

Però després d’Elx va venir Alacant. Ciutat que viu més vora mar que les altres. On molta gent parla castellà però si els interpel·les en valencià tenen el gust de posar-se al teu nivell. I fan Fogueres. Que són un exemple més d’una organització, via comissions festeres, igual a la que tenen a València o a la capital de la Plana.

Des d’Alacant feia cap al Cap i Casal. Ciutat esdevinguda un centre turístic però que continua conservant les Falles amb la mateixa organització. Tot i que no sé si amb un esperit tan igual al que tenien en els seus inicis i abans de convertir-se en un recurs turístic internacional.

De Castelló no em calia dur endavant cap conversa perquè les vaig viure en el seu moment i suportat després amb resignació.

El viatge havia acabat, la meua preocupació per observar el territori no. Som un país amb dualitats fortes, que ha patit desgràcies nombroses i més d’una desfeta. Però allò que he pogut observar i que la història i la sociologia demostren, en la mesura que aquestes ciències poden demostrar els fets, és que tenim uns trets diferenciadors que només apareixen ací. Que en el més profund de la nostra forma de viure i actuar en el dia a dia hi ha una sèrie de valors i criteris que ens són comuns. I que va més enllà de la forma com organitzem les festes. De com ens saludem pel carrer, de quina manera celebrem un dol o com encarem al treball diari.

Una altra característica és haver entès que més val ajuntar-se que tirar al recte individualment.

No ho sembla això, que tinguem maneres diferents dels altres. Perquè les tenim tant assimilades que les trobem naturals i creiem que tot el món ho fa igual. Res més incert. Només cal observar. I descobrir que som un país.

*Sociòleg i traductor