Fa uns dies vaig veure un reportatge al canal 2 de TVE sobre la vida quotidiana dels jerarques nazis, sobre els quals encara que ja sabem moltes coses, queden raconades per a la reflexió sobre la societat actual.
Es va tractar entre altres qüestions sobre la vida i l’ascens de l’esposa de Joseph Goebbels, Magda Ritschel, sense pare des de molt xiqueta, es enviada de jove a estudiar a un col·legi religiós de Brussel·les on adquireix una educació cultural, parlant diferents idiomes, però que instal·lada ja a Alemanya a principis dels anys trenta, es troba sense un objectiu clar en la vida. Persona d’una indubtable bellesa es dedica a assistir a festes amb la millor burgesia, a tenir relacions esporàdiques i a freqüentar ambients de banquers, financers i polítics sense una ideològica concreta, excepte el propi poder i el divertiment. Segons les seues paraules no sabia cap on anar, estava avorrida, tot era fàcil entre aquelles persones.
Aleshores entra en contacte amb alguns dirigents nazis que també freqüentaven les festes, els quals li proposen entrar en el partit per tal d’ajudar-los amb la seua cultura i coneixements, i a partir d’aquells moments del nazisme en ascens, es quan comença l’escalada social i política casant-se amb un dels dirigents màxims, J. Goebbels, ministre de propaganda, i enlluernant al mateix Adolf Hitler, essent considerada per alguns com la primera dama del Reich, pero no anem a entrar en detalls violents dels últims anys de la seua vida.
L’ensenyament que podem traure d’aquests fets és que la incorporació al nazisme, en certs ambients còmodes i fàcils, naix de l’avorriment de la vida en una situació de benestar, de no saber que fer, de no tenir cap motivació humanística o científica, ni cap ambició de progrés personal, d’una buidor ideològica sense consistència en persones amb recursos. El nazisme, en part, també té aquests orígens. No pensem que l’arribada al racisme, a negar les llibertats, a no distingir entre el bé i el mal, al menyspreu de la democràcia... s’arriba des de la follia, sinó que es fa en persones educades, benestants que no saben què fer amb els recursos ni amb la seua vida.
També hem observat, de vegades, aquest avorriment entre la nostra joventut, en una societat benestant, amb el mòbil en la mà a partir dels deu anys, amb accés a internet, amb temps lliure molt laxe, sense obligacions domèstiques, amb poques exigències imminents en els estudis, amb una educació del temps lliure sense objectius veritablement alliçonadors.... de no saber què fer, d’ahí sorgeix moltes vegades la violència, l’assajament a companys i companyes, als menyspreu pels que són diferents en un o altre altre sentit. D’aquest ambient pot sorgir un pensament buit o dèbil en idees, que entra fàcilment a formar part del nazisme o com es diga actualment, el qual s’aprofita dels recursos de la democràcia per a finalitats antidemocràtiques com deia el mateix Goebbels: «L’Estat mateix finançarà el nostre propi equip de combat. No s’ha de creure que el parlamentarisme és la nostra meta» (Der Angriff ,1928).
Doncs atenció a l’avorriment com a malaltia, al desfici, al no saber què fer, perquè pot dur directament a postures ideològiques que són clarament d’extrema dreta, insolidàries, antidemocràtiques, violentes.
Es necessària una educació humana i científica amb molt de rigor, basada en la realitat, plena de futur, que estiga bastida d’activitats relacionades amb els valors cívics de solidaritat, de superació personal, de clara llibertat. Lluny d’una còmoda i fàcil neutralitat davant dels problemes que ens envolten.
Catedràtic d’Història
