Des d’aquell 28 de juny de 1969 a Nova York, on la policia va detindre i ferir greument molts homosexuals en una batuda amb detencions i ferits greus a un bar d’ambient, ha plogut molt. Prompte, en suport, milers d’homosexuals, transsexuals i simpatitzants es van revoltar, donant inici a l’activisme homosexual modern. No era la primera vegada que el col·lectiu LGTBI+ patia repressió. Pocs anys abans, els nazis havien executat nombroses persones del col·lectiu als camps de concentració. L’Espanya de la dictadura, i d’aquesta transició que ens han venut com a meravellosa va seguir molts anys amb la repressió.

Sense anar més lluny, ja en democràcia, al 1992, la mateixa Renfe que ara dirigeix fatalment el ministre pseudosocialista José Luis Ábalos i que funciona cada dia pitjor per a desgràcia dels valencians va decidir donar-li un peculiar rentat de cara a les estacions. Renfe va distribuir entre el seu personal una circular en què s’ordenava identificar i expulsar «homosexuals, drogoaddictes, prostitutes, objectors de consciència i altres grups de risc» de les seues estacions. Amb la dictadura el col·lectiu ja havia patit tortures i internament en camps de concentració fets a imatge dels nazis. El psiquiatra del règim, Juan José López Ibor, practicava amb impunitat lobotomies, teràpies d’electroxoc i altres tortures absurdes a pacients psiquiàtrics per «curar» l’homosexualitat.

Actualment, aquella extrema dreta torturadora ha reaparegut. Potser en algun moment, el col·lectiu LGTBI+, pacífic per naturalesa, es torne a fartar com aquell primer 28 de juny. Estic convençut que, com al 1969, la societat manté intacta la capacitat d’acabar amb qualsevol tipus de repressió.

Regidor de Compromís per Vila-real