Fa uns dies vaig rebre una cridà telefònica. Una veu de dona s’identifica i diu: «Li cridem del banc per concertar una cita amb vostè; vostè està pagant 60 euros al trimestre de despeses bancàries que li hem imposat ací al nostre banc, i voldria vore de llevar-les». Tot seguit, qualsevol pensaria que el banc em té en consideració, després d’estar 30 anys de client. Però m’equivoque. Cal aclarir que, qui redacta aquestes ratlles, té una hipoteca a eixa entitat bancària que paga puntualment. Quan em van concedir la hipoteca, em van exigir les garanties corresponents i, a més, m’obligaren obrir un compte a l’entitat, per tal de dipositar diners mensualment, i d’eixe compte l’entitat cobraria les quotes mensuals de la hipoteca.

Tot em sembla bé i perfecte. Segueixen, amb molta amabilitat, més preguntes per part de la veu femenina: «Podria portar-nos un rebut de la llum?». I això ja causa sorpresa al qui està a l’altra punta del fil telefònic. Per a què cosa vol vostè el rebut de la llum? «Es que si el paga mitjançant el compte, li podrem anul·lar la despesa dels 60 euros que li hem posat». I jo li dic que sí, que el portaré. I ella s’envalentona. «Vostè cobra salari o pensió? També l’ha de portar». I a més, el rebut de l’aigua, de l’associació de veïns, de la comunitat de propietaris o de qualsevol club del que fóra soci, així com les pòlisses d’assegurança de vida, casa o cotxe.

A vore que jo m’entenga. «Tinc amb vostés una hipoteca, Vostès tenen al seu poder una part dels guanys i estalvis meus, fan negoci amb ells, i no em donen cap tipus de participació en eixe negoci. Ara m’ofereixen llevar-me una quantitat, que vostès m’han imposat. Amb condicions, naturalment. Jo els he de proporcionar major negoci i benefici, perquè és clar que del pagament dels rebuts, a través de la seua entitat, vostès obtindran un guany; per fer-me un favor, no m’ho demanarien».

La seguida, un poc cabrejat, va ser: «Vull retirar el compte corrent; i faré un ingrés tots el mesos pel valor de la quota de la hipoteca al compte que vostès em diguen». I la resposta va ser que això no es podia fer; que jo havia firmat que mantindria un compte en l’entitat financera mentre dure la hipoteca.

Li dic a la veu femenina a continuació, que s’hauria de considerar l’existència d’una clàusula abusiva. Que si considerem el que firmàrem quan vaig obrir el compte, havíem de considerar-lo tot, és a dir, que no pagava despeses, ni passava els rebuts, ni cobrava obligatòriament el salari o pensió per l’entitat.

En aquell moment, en un excés de sinceritat, diu la senyoreta: «És que la quota és per compensar les despeses que ens provoca mantenir el seu compte». I jo: «Vaja, no sé quines despeses els provoca, perquè jo sols utiltze el compte per pagar la hipoteca; quan vaig al banc parle només amb el caixer automàtic; l’oficina del meu barri ha desaparegut; l’oficina que em pertoca esta a 2 km, i he de demanar hora i esperar un parell de dies si vullc parlar amb una persona. A més a més, i per anar al principi, si tota la feina la fan els ordinadors, quines despeses fan vostès per mantenir el meu compte?».

La senyoreta em diu: «És que resulta que allà a octubre totes las entitats bancàries d’Europa acordaren cobrar una quantitat d’honoraris per cada compte per tal de compensar la manca d’ingressos puix els interessos estan baixos».

El meu to puja. «M’està dient que tots els del gremi acordaren que farien pagar als clients una quantitat sense especificar el motiu concret, per tal de no fer-se entre vostès la competència i millorar el compte de resultats dels bancs? Disculpe’m, però m’estan fent un xantatge. Em sembla l’embolic d’un robatori: m’obliguen a obrir un compte, he de pagar-los despeses o honoraris, com vulguen dir-li. I si no estic d’acord, no puc anul·lar el compte... Puix ja estem ben fotuts! I tot això ho sap el Govern?

I va penjar immediatament.

Llicenciat en Dret