Després de l’amor i l’alegria, sant Pau enumera una sèrie d’actituds que són com el seu reflex en la relació amb els altres i amb un mateix: «pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix» (Ga 5, 22-23). En la vivència d’aquestes actituds es pot discernir la vida d’aquells que són «guiats per l’Esperit» (Ga 5, 18), que es contraposa a la dels qui realitzen «les obres de la carn». Qui actua segons la carn i és esclau dels seus desitjos perverteix la relació amb Déu, entregant-se a la «idolatria i a la bruixeria»; està subjecte a les passions que el condueixen a la «fornicació, la impuresa, llibertinatge, borratxeres, orgies i coses per l’estil»; i trenca amb els altres perquè el seu egoisme acaba provocant «enemistats, discòrdies, enveges, còlera, ambicions, divisions, sectarismes, rivalitats» (Cf. Ga 5, 19-21).
La vida segons l’Esperit, en canvi, es caracteritza per la pau a la qual són cridats els cristians i que consisteix, en primer lloc, en una pau amb Déu (Rm 5, 1), que porta a promoure la concòrdia entre els membres de l’Església enfortint la unitat i la comunió. Els qui són conduïts per l’Esperit la busquen i la persegueixen, per la qual cosa estan cridats a la benaurança promesa als qui treballen per ella: «seran anomenats fills de Déu» (Mt 5, 9).
La pau es manifesta en la «paciència», que és un fruit de l’Esperit que assembla el cor de qui el posseeix al de Déu. «La paciència de Déu és la nostra salvació» (2Pe 3, 11), el porta a no tindre en compte les transgressions dels homes, a no cansar-se de perdonar i d’oferir-nos la seua gràcia. La paciència en les relacions entre les persones és una propietat essencial de l’amor i porta a la mútua acceptació, al perdó, i fins i tot a prescindir de les justes exigències. És, per això, inseparable de l’afabilitat i la bondat, que són els fruits de l’Esperit que la segueixen (Ga 5, 22), que expressen una disposició positiva cap als altres que porta a veure en ells el positiu.
Bisbe de Tortosa
