Sobre tòtems casolans

Viatjar, a més de les coses boniques que pots veure, ens alimenta el cervell i l’esperit, és a dir la raó i les sensacions. Amb aquestes paraules, tan profundes, complexes i interessants podem fer moltes coses. Tal vegada que el més immediat és eixa sensació agradable que experimentem quan es viatja per plaer, per pur coneixement. Però una vegada que han passat les hores lleugeres del desplaçament i tornem a casa el treball a fer deu ser un altre. De fet, en siguem conscients o no hi ha el record de les hores passades enllà del llindar de casa, i en aquest punt tota persona pot edificar un univers. Que ens servirà per a passar les hores mortes, que en diuen. El viatge aporta, per efecte de la immersió en un entorn diferent de l’habitual, la possibilitat ben forta des descobrir el nostre món des d’una òptica un punt distint. Una de les primeres vegades que tot aquest cúmul de sensacions, idees, imatges i encontres em van afectar van ser després d’un petit viatge. A València.

Va estar un viatge en certa manera iniciàtic. Parle de fa molts anys i això té un determinat valor. Va ser en tren. Però el rodalies modern encara ni es plantejava. Màquines elèctriques i andanes velles. Al Cap i Casal encara funcionaven uns tramvies grocs, ja pot imaginar la lectora o lector, de quin temps parlem.

Va ser el fet que anar per mostrar-li la ciutat a una amiga alemanya el que em va permetre descobrir alguns elements sobre els quals jo no hauria prestat atenció de no ser per la forma com ella es va referir , per exemple, al Micalet. També em posà a l’abast altres maneres de mirar que avui no mencionaré. Però aquella mirada seua, arribat a casa, em posà en marxa uns pensaments què, amb el temps, he refundat.

Viatjar és una manera fàcil de reconèixer els tòtems que tenen les diferents terres, i, de retruc, els nostres. I així és com m’he vist pensant en quins deuen ser , a hores d’ara, els tòtems de la gent valenciana. No els considerarem ni amb la fondària ni la lucidesa amb que ho van fer, per exemple, Sigmund Freud o Levy-Strauss. Ni en tenim ni l’espai ni la capacitat. Però sí podem fer alguna suggerència amable.

Podríem dir que a Castelló el nostre tòtem és el Fadrí, a València el Micalet, per a Elx hi posaríem la Dama, ara confiscada a Madrid, i per a la ciutat d’Alacant la casa Carbonell. Evidentment s’ha de dir que no tota la població de les dites ciutats s’identificarà amb l’objecte al·ludit. Ni en la tribu més allunyada al fons de la selva succeïx això segons diuen els antropòlegs. Però sí que resulta ser un element diferenciador. I, al mateix temps, cohesionador de la societat que el considera.

Els tòtems actuen sobre un espai humà determinat. Com els mencionats nostres, perquè aquests símbols no van més allà del propi terme. I encara.

Tampoc serveixen per a iniciar guerres o baralles. Ací no parlem de devots seguidors del futbol. Tampoc no generen tabús. Si de cas algun comentari sobre els valors estètics o l’altura. I així sembla que els nostre tòtems tenen una vida plàcida i elegant.

Però iep!!! Alerta lectora i lector, A cap foraster se li consentiria una frase despectiva o un comentari denigrant. No anirem al camp de batalla però sí que defensarem el nostre símbol principal.

I, com passa tan sovint a casa nostra, podrem observar ben clarament la dita de cada cap un barret. Sí, cada una de les nostres principals ciutats té el seu tòtem. I de la mateixa manera cada poble, lloc i llogaret té el seu.

Tornem una vegada més, com sempre, al sentit de polis grec? És això possible encara avui , avançat ja el segle XXI? Els tòtems estudiats pels divertits personatges que se n’ocupen, han vist què, pam dalt pam baix, el tòtem sol ser una cosa, però també una persona, o un animal les més de les vegades. No sé si convé preguntar-se perquè el País Valencià no té un monument, una muntanya, un castell únic i unificador. En tot cas no es veu a simple vista. Un arbre com la Carrasca de Culla ho podria ser per a tota la comunitat? Una alfàbega de Bétera que té més de quatre cents anys de tradició? Un riurau alacantí?

Podríem pensar també en animals. Per exemple el bou segur que tindria, en una votació popular, molts partidaris. Però algú proposaria el samaruc o l’anguila del Palmar. En definitiva, un desori de propostes i poca coincidència en els criteris o unanimitat en les formes. I si tiràrem cap a les persones? És a dir: mirar a veure si entre el personal valencià hi ha o hi han hagut personatges que pogueren representar la totalitat del territori?

No hi ha dubte que, com a poble, tenim una quantitat estadísticament similar a la que tenen altres espais amb una densitat demogràfica com la nostra. Per aquest costat per tant, cap objecció. Una altra cosa seria la dificultat en posar-nos d’acord amb quina persona. El camp d’il·lustres és ample i generós. De tots els colors i dels dos gèneres.

També dins el camp d’allò que entenem per valors socials. O culturals. El ventall, ja ho hem dit, és realment vast. Podríem mirar entre els considerats els top ten socials, que ara està de moda. Però serviria de poc. Perquè el nostre imaginari col·lectiu no ha estat capaç de produir un entorn favorable per una tal empresa.

Seria en aquest cas, la inexistència d’un tòtem unitari, la mostra de la feblesa i poca consistència social valenciana? No m’atrevesc a dir tant. Aquest és un camp propici a tot tipus de discussió i embolic. Per una altra banda els fets, els fets socials també, són els que són. I ací no hi ha una tria unitària del tòtem. Per què? Ens podem preguntar.

Caldria una ciutadania interessada en el tema. Cosa que amb els corrents mentals que suren, ho fan no difícil sinó molt difícil. Tot i que com ens mostra la història res no és impossible.

Després caldrien igualment unes condicions favorables i els qui ho podrien propiciar, els polítics que manen, no estan per la feina perquè van només amb les llums curtes. I els qui les tenen llargues tenen poca influència.

Tenir un tòtem valencià de carn i ossos? En algun moment, cal no oblidar aquests fets, la societat va posar a l’escenari un personatge com Blasco Ibáñez que va ser alguna cosa com un heroi valencià. Amb tots els ets i uts que vostès vulguen.

Però des del punt de vista de la nostra història recent va ser un fenomen insòlit. Forces molt dures hi van posar moltes armes per a que això quedara esborrat de la nostra memòria.

Sociòleg i traductor