Prompte farà 38 anys que una jove mestra va arribar a la seua primera escola, una escola pública de pàrvuls a Onda, un centre que jo no havia triat i al qual la Delegación Territorial de Educación em va enviar de forma obligatòria. Jo no era especialista en preescolar, jo era Profesora de EGB especializada en Ciencias Sociales. No sabia res de res de xiquetes i xiquets de quatre anys, ni tan sols quin era el seu tamany.
Aquest va ser el port de partida en la meua Ítaca educativa. I així, després d’atracar a diversos indrets i d’aprendre dels que saben, vaig arribar a l’any 2002 a l’IES Penyagolosa com a Professora d’Història, també molt il·lusionada perquè era el meu primer destí com a professora de Secundària i per una raó purament sentimental, el Penyagolosa era l’antic Instituto Femenino, on jo havia estudiat BUP i COU, recent arribada del meu poble, Pavías, a l’inici de la Transició Democràtica.
Expressar el que ha significat per a mi dedicar-me al món de l’ensenyament se’m fa difícil perquè l’ensenyament ha estat molt més que la manera de guanyar-me la vida. Ser professora ha donat sentit a la meua vida. Sí, la vida m’ha fet aquest gran regal, treballar amb xiquetes i xiquets i amb adolescents amb els quals sempre m’ha segut fàcil connectar i els quals m’han ajudat a tenir una mentalitat desperta, jove i oberta , tal i com ens passa a la majoria de professores i professors.
Un fet que va marcar de manera especial la meua professió va ser que jo vaig començar a treballar a l’any 1983, als primers anys de la jove democràcia espanyola aconseguida per fi, després d’un llarg període de tenebres. Els joves mestres i professors de llavors, en la seua immensa majoria, vam pensar que la tasca docent no es podia limitar a explicar únicament la matèria per a la qual ens havíem format sinó que havíem d’afegir un plus, havíem de dignificar l’ensenyament públic i així contribuir a refermar el nou i il·lusionant model polític que amb tant d’esforç i patiment s’havia implantat per fi a Espanya.
Sense jo saber-ho en aquell moment, l’espill en el qual jo m’he mirat sempre, els models educatius que jo he seguit a la meua trajectòria educativa han estat els mestres i les mestres de la Segona República Española.
Elles i ells van entendre, seguint les directrius del govern republicà, que una educació de qualitat s’havia d’estendre per tots els racons d’Espanya, que l’única manera que té un país de progressar és aconseguir que tots els xiquets i xiquetes eleven el seu nivell cultural mitjançant l’educació i la igualtat d’oportunitats, independentment del nivell econòmic on estiguen situats –Jovellanos, el nostre gran il·lustrat del segle XVIII, ja ho va expressar en un informe oficial que el rei Carlos III li va encomanar sobre l’estat de l’educació del nostre país.
Els mestres de la Segona República no es van limitar a fer l’horari laboral que els pertocava, sinó que es van comprometre amb el difícil i alhora esperançador moment que els va tocar viure, i van dedicar totes les seves energies a combatre l’analfabetisme, la superstició i la desigualtat que els envoltava. Van haver de lluitar contra l’impossible. I la majoria d’elles i d’ells van pagar molt car aquest atreviment, ja que en acabar la Guerra Civil, la Dictadura els va sotmetre a la sentència d’uns tribunals formats pel capellà, l’alcalde i un membre de la Guardia Civil de cadascun dels pobles on treballaven i la majoria d’elles i d’ells van ser condemnats a no poder exercir mai més la seua professió, a passar per la presó i, fins i tot, alguns d’ells, a ser executats per les seues idees de justícia i igualtat. A canvi, els seus llocs de treball i de vida, van ser ocupats, en la majoria dels casos, per gent no capacitada, sense cap titulació acadèmica rellevant, però sí fidels al nou règim antidemocràtic. Una vegada més es va constatar que el saber és l’arma més perillosa.
Així doncs, al setembre de 1983, plena d’il·lusions i de ganes de lluitar, creient de manera ferma que l’educació podia ser un element clau per a canviar el món, vaig començar aquest viatge. La brúixola que m’ha guiat al llarg de tot aquest temps, com ja he dit abans, ha estat l’intent de contribuir a millorar la societat en la qual vivia, treballant pel bé comú, aportant el meu xicotet gra de sorra a través del meus i de les meues alumnes.
I si haguera de resumir en paraules concretes la idea que ha encapçalat la meua concepció de l’educació, aquesta ha estat l’estima i el respecte que he sentit des del primer moment per les meues i els meus alumnes. Ells, com deia el nostre estimat exdirector i company Pepe Martí, són com l’heura, la qual per poder créixer majestuosa necessita una paret que la guie i que alhora li opose resistència per a que aquesta no es desvie del camí correcte, malgrat els seus intents de fer-ho. Sense la guia del professor o professora, i sense els límits que aquest o aquesta li fique, l’alumne no pot desenvolupar tot el seu potencial fins arribar a ésser algú grandiós. I tots dos han d’esforçar-se per a aconseguir-ho, perquè la vida és un esforç i l’educació, l’estudi, també.
Estudiar no és fàcil, no és un joc, però l’estudi ens capacitarà per a la vida, perquè eixe aprenentatge de coneixements científics de tota mena també ha d’estar complementat amb la introducció de valors universals com l’empatia, la compassió, el reconeixement, la gratitud, el perdó… la pràctica dels quals ens fan vore que l’altre o l’altra, independentment del seu origen, de les seues creences, de la seua classe social, és un o una igual a nosaltres mateixos. En definitiva, la meua meta sempre ha estat intentar educar per a la vida, ensenyar a mirar la vida d’una altra manera, ensenyar els nostres estudiants a ser ciutadans i ciutadanes del món, en el més ampli sentit del terme, partint des de la nostra estimada terra.
L’altre element essencial de la meua vida acadèmica heu estat vosaltres, estimades companyes i companys. Treballar amb persones intel·ligents, compromeses amb l’ensenyament, ha estat un privilegi. De vosaltres he aprés cada dia. Hem passat moltes hores junts, hem compartit els nostres neguits i també les nostres alegries. Sentir-vos a prop, replegar el vostre somriure a diari m’ha ajudat en moltes ocasions a tirar endavant. Òbviament tenim diferències perquè en som molts i diversos, però per damunt de tot, som companyes i companys.
Ara ha arribat el moment del comiat, de tancar el meu cicle educatiu en el mateix institut que em va donar l’oportunitat de triar noves opcions de vida, tan diferents a aquelles que el destí tenia previstes per mi, una xica d’un poble perdut amb molts, molts pocs recursos econòmics.
Ara que vaig a jubilar-me de la professió que tant m’ha donat i a la qual tant he intentat aportar, només em queda agrair-vos de tot cor, estimades companyes, estimats companys i benvolguts i benvolgudes alumnes, que hajau fet que el meu treball haja segut un objectiu imprescindible al llarg de la meua vida, on m’he sentit realitzada, transcendent i feliç, o més bé, tot el feliç que la vida ens deixa ser.
Ara que sóc una professora amb molta joventut acumulada, vos dic que trobaré a faltar el vostre somriure, que seguiré el meu camí cap a la meua Ítaca, que pregaré els déus que siguen moltes les matinades per a continuar aprenent dels que saben i que sempre us portaré al cor. Gràcies.
Professora d’Educació Secundària
