El lloc dels llocs

No solem pensar sobre aquestes immediateses perquè ja les portem incorporades al cervell, a la nostra forma d’entendre el món, des de la tendra infantesa. O, com a molt des de la rotunditat de l’adolescència. A partir de les idees adoptades ja tot ens sembla d’allò més natural i digne.

Però sempre resulta interessant, una vegada adults i més o menys construïts com individus, qüestionar-se els models acceptats. Ni que siga per pura higiene mental. No és un procés fàcil perquè els costums, com deia Montaigne, són valors forts i difícilment modificables.

Però , per a un període social com el que estem vivint , sempre resulta convenient acceptar la possibilitat del canvis. Fins i tot en aquells punts que semblen inamovibles. Que no en són pocs.

Tenim per cert que a Castelló de la Plana hi ha l’estadi Castalia, a València la seu de la Generalitat, a Barcelona el Parc Güell i a Madrid el Retiro. I comptem amb aquestes certeses per a caminar cada dia entre referències conegudes que ens afavoreixen la vida quotidiana. I en acceptar aquest estat de coses acceptem, com qui no vol la cosa, fets que no són tan inevitables com semblen. Situacions físiques que podrien ser d’una altra manera.

La Confederació Espanyola de Societats Musicals traslladarà la seu a la població de Llíria. I serà així perquè el seu Ajuntament ha demanat que aquesta Societat es trasllade al poble per la gran importància que la música de bandes té, no sols per a Llíria sinó per al conjunt de les terres valencianes. Aquesta petita decisió té, malgrat la seua aparent nimietat, una transcendència cabdal perquè qüestiona una dinàmica pràcticament imparable que els centralismes, tots els centralismes, imposen a la resta del territori sobre el que pretenen exercir el seu poder. I en aquest sentit eixa força l’exerceixen sense mirament des del nucli central cap al seu voltant. No importa si és Castelló respecte a la comarca de la Plana, de València respecte a tot el País Valencià o des de Madrid a tota Espanya.

L’esquema sol ser sempre el mateix. En aquest sentit no hi ha grans diferències de dinàmica.

I, al final, allò que se’n pot desprendre de les accions és que la situació d’un lloc, una institució, un palau o una agència tributària, no depèn de la geografia sinó de les voluntats polítiques. I les polítiques, les que siguen, mai són objectives ni neutres. Són fulgurants i precises, poderoses i amb la pretensió de domini absolut.

No és una cosa gratuïta ni un tema de sort o dinàmica sideral que a Madrid, per exemple, hi hagen més de quatre-centes institucions, incloses alguna com el Museu Naval, o més de seixanta museus amb peces provinents d’arreu de l’estat. Més encara: que centenars d’organismes i entitats culturals i polítiques, totes elles de titularitat estatal, ergo del conjunt de la societat espanyola, hi tinguen la seu.

El lloc dels llocs no és, en absolut, el resultat d’una ciència infusa que cau del cel auspiciada per la Biblia. És a dir que el racó on es disposa, per part de les autoritats pertinents o no, un centre neuràlgic, un museu, una oficina o una biblioteca ve determinat per accions humanes. És a dir que la geografia política pot ser una o una altra. És opinable i movible, canviant en funció del moment o del gust del polític de torn. Com si vostè decidiria avui menjar meló i demà bresquilles.

La decisió d’escollir

Però no ens enganyem, que una cosa és el postre de cada dia i tota una altra la decisió d’escollir, amb una clara voluntat i premeditada consciència, aquella ciutat o poble on situarem una parcel·la de poder. O de la representació icònica i material d’un determinat poder. Així les coses cal saber de quina manera ens juguem els diners. Cosa que els senyors i senyores que ostenten el poder polític, sabem des d’un principi o aprenen a la carrera una vegada seuen al centre d’aquest.

Que la llengua és una ferramenta de comunicació, és obvi. Com ho és igualment de cultura i cultura per si mateix. La geografia política es converteix , per raons ben precises, també en una eina de control. La geografia, com imaginava Josep Vicent Boira, la podem retocar i modificar només en termes teòrics. Allargar un riu, retallar un cap, modificar l’arc d’una badia o traslladar el Sàhara més al nord són situacions que només caben en la imaginació. Però la geografia política sí que pot, i ho fa encara que no sovint no ens en adonem, modificar aquells aspectes que són al seu abast. Els romans clàssics van situar el Senat a Roma. Ací és a Madrid. És això una qüestió metafísica? No. En absolut. Si es vol es canvia i prou. És una qüestió de voluntat política. I aquesta voluntat rau en unes mans i no en unes altres. I això, i no els estels siderals és el que ho condiciona.

I la geografia política té un braç executor. Perquè també sabem que als polítics no sempre els agrada aparèixer com factòtums omnipoderosos. Tot i que ho volen ser i sovint també els agrada ser-ne reconeguts com a tals. Solen imitar bastament els models recomanats per la Companyia de Jesús amb allò de que cal ser suau en la forma però inflexible en el contingut.

La cara roja

I així, la major part de les vegades els fan la cara roja perquè posen la pota dins el poal sense mesura. I el cert és que per a evitar eixes pifiades compten amb la ferramenta de la política geogràfica. Que es converteix, ben utilitzada, en la mà que executa calladament els desitjos més profunds i sovint inconfessables, perquè són inconfessables, sí, senyores i senyors, les raons per les que decideixen afavorit un lloc i no un altre. Aquesta mà, la política geogràfica, tan discreta i de nom tan humil però poderós, serveix no solament per a decidir sobre un lloc o un altre sinó que, i molt especialment, per a justificar allò que resulta difícil o fins i tot impossible.

Així resulta ser que la decisió de l’Ajuntament de Llíria no és una opció feta contra natura, sinó tot al contrari una presa de consciència i una clara voluntat política de fer saber a d’altres instàncies del poder que un també té la seua veu. I que vol ser pres en consideració i que, i això és importantíssim, considera que té uns drets ben legítims per a una tal demanda. I que no és un simple rampell per a major glòria de la política municipal sinó que reivindica el paper, humil però ferm, de demanar allò que considera legítim i no per raó de cap dret diví.

El lloc dels llocs no és un pur joc de paraules.

Sociòleg i traductor