Posem el cas que treballes en una oficina. Que, tot i ser molt més eficient que la mitjana i traure endavant més expedients que la resta de companyes, tens un sou més baix que la resta de treballadores de la teua categoria i que, a més a més, treballes amb un ordinador desfasat que sempre es queda el darrer en la llista quan cada any es fa l’actualització de sistemes de l’oficina. Tat que no és just?

Doncs, si fa o no fa, aquesta mateixa injustícia la ve patint el País Valencià amb el finançament: rebem menys que la mitjana de la resta de territoris; paguem més i tenim més població pel sistema de finançament i, a l’hora del repartiment anual des de Madrid dels Pressupostos Generals de l’Estat ens quedem quasi sistemàticament a la cua d’inversions per càpita que la resta de territoris.

Malauradament, el problema no és nou. Compromís ho ve posant sobre la taula des del principi de la seua existència perquè és un assumpte capdal: els pilars de l’estat del benestar dels valencians i valencianes --la sanitat, l’educació, les pensions, la dependència-- depén d’eixe model. Però no només això: la manca sistemàtica de recursos ens obliga a forçar l’estructura competencial i fa que ajuntaments i diputacions hagen de derivar part dels seus recursos a cobrir àmbits que, degut a la manca de recursos, necessiten reforç. És a dir, la manca de finançament no només afecta al Consell, sinó que indirectament llastra també la capacitat d’actuació d’aquestes administracions.

La Conferència de Presidents de finals de juliol va posar de relleu l’assumpte. Tant, que inclús mandataris dels partits que porten anys negant-se a un nou model han començat a exigir-lo. Però siguem clars: és el Govern de Pedro Sánchez és qui té l’obligació de redistribuir el finançament. S’hi va comprometre a fer-ho davant exigències de Compromís i ha de tindre clar dues coses: ni callarem, ni ens alimentaran amb molles.

Diputat de Compromís a les Corts