Fa cosa d’uns anys es va posar de moda allò del «dissenyes o treballes» com per a fer broma del corrent inusual i persistent que imperava en la societat sobre la necessitat de crear imatge. De crear-se la pròpia imatge però també la col·lectiva. Per a ser modern calia tenir una forma nova, una silueta més o menys adaptada als temps. Uns anys que eren d’eufòria general i també de més d’una insensatesa personal. Tot valia per canviar les formes antigues. Era com un desig imperatiu de voler ser una altra persona o d’imaginar-se una societat més ben feta. Diferent? Això ja són figues d’un altre paner.
Eren bons temps per a la lírica. Tothom dissenyava alguna cosa. I el país també es volia dissenyar. Dissenyar era un intent de crear un món modern. I, com sempre hem fet la gent valenciana, oblidàvem que feia temps que de manera inconscient estàvem ja dibuixant i construint coses des d’aquest raconet de la Mediterrània. Una amiga meua que ve de família econòmicament poderosa per part materna em va dir un dia que la seua imatge de joveneta havia viatjat fins a terres nòrdiques i britàniques en les caixes de taronges què amb el nom d’Isabelita s’exportaven als anys setanta i vuitanta del segle passat.
Fins i tot em va mostrar una d’aquelles enganxines que eren una mostra clara dels dissenys del moment. Només em sobtà en allò que toca al nivell personal. D’alguna manera valencians i valencianes ja teníem un cert coneixement de que alguna cosa de la nostra terra eixia al món.
A mi m’agrada mirar volums de pintura, d’arquitectura o d’urbanisme. De tot un poc: sóc eclèctic i mestre en res. Un tastaolletes cultural si voleu. I és així com vaig acabar fixant-me en alguns punts determinats. Com per exemple concretar si finalment des de València es crea una imatge que siga pròpia. I la imatge es pot construir des de moltes perspectives i per a tots els camps de la vida social. Mirant i mirant me’n vaig adonar que alguns altres territoris espanyols havien estat capaços d’edificar una imatge de les seues imatges particulars. País Basc o Catalunya han publicat catàlegs i construït webs amb objectes que han eixit de la seua societat. I els valencians?, em vaig preguntar.
Capital mundial del disseny
Resulta que fa relativament poc des del Cap i casal es va llançar una campanya per declarar València capital mundial del disseny. Quina cosa més bonica, vaig pensar. I sí, la idea no està malament si voleu. Però al meu entendre naix coixa. L’Arxiu del Disseny Valencià ha fet una exposició on s’ha posat de relleu el fet que més de noranta empreses d’ací fan disseny, que hi ha més de seixanta dissenyadors i dissenyadores que actuen i treballen en eixe camp.
Però el que jo volia era saber si al País tenim consciència de coses que ens representen més enllà dels avanços que hi puga haver en la lluita actual de mercat. Objectes sobre els quals puguem dir que són valencians, o que són referència explícita a una societat.
El tema, pot semblar-nos anodí. Però no ens hem d’enganyar. Cal saber que, parodiant les paraules de Joan Fuster, allò que no dissenyem nosaltres ho dissenyaran uns altres. I potser contra els nostres models de vida i de coexistència social. Que no és el mateix tenir les ciutats plenes d’anuncis com la Coca-Cola que amb la figura d’un bric d’orxata. No sembla important però ho és.
Qualsevol lectora o lector del diari que camine pels carrers de les nostres ciutats serà ràpidament conscient de la colonització cultural a la que estem sotmesos. Per gust o per força. Però amb una obvietat considerable.
Jo no dic que l’anunci de les caixetes de la crema Suavina, produïda a Castelló, o que les imatges de les figuretes ceràmiques de Lladró, així com la dels troleys Rolser hagen d’estar considerats prioritaris. Només dic que no tenir un conjunt d’objectes, peces, embalums o simples artefactes propis és una mancança considerable. Perquè ja sabem, tirant de les fulles ix el nap. És a dir que si no tenim objectes valencians, tampoc tenim frigorífics valencians ni bancs valencians. I tota aquesta falta d’objectes, organitzacions o institucions pròpies (alguna cosa positiva és tenir una Generalitat) ens debilita com a societat. Perquè no ens podem creure que si, en la lluita diària, també política, no hi ha imatge o unes imatges simbòliques que parlen per nosaltres, al final no som ningú.
Sembla que de la mà de l’Arxiu abans al·ludit hi ha un intent de reunir objectes que siguen o hagen estat genuïnament valencians: la paella, les espardenyes de careta, la canterella, la traca o les bandes de música. Tot és un principi. Molt sovint, com passa amb personatges públics i coneguts en tots els àmbits dels diferents grups socials, no tenim consciència o clarament no sabem que són gent valenciana. I n’hi ha un fum. Des del camp de la cibernètica a les tecnologies de la verdura, des de les arts plàstiques a l’àmbit financer.omes i dones que fan molt bé el seu paper però dels que la pròpia societat valenciana és desconeixedora. Igualment passa amb el disseny valencià.
Suport necessari
Circulen pel món d’amagat. Perquè des del propi País Valencià no se’ls reconeix ni els prestem l’atenció i el suport necessari. I aquests dissenys no són únicament el de les andròmines de la vida diària, sinó també els que són aquells que mentalment dibuixen una manera de ser i entendre el món. I tot aquest cabal de riquesa mental i gràfica el tenim. Sense ser-ne conscients. I per això mateix no som capaços d’aprofitar-lo com ho fan els altres. I ens quedem en segona divisió.
La qual cosa vol dir que no controlem el que podríem dir i construir com nostre i d’altres controlen o, clarament, se n’apropien del que gent d’ací ha fet i fa.
De manera que el disseny, i no tan sols el físic, aquell que és bàsicament gràfic, sinó el mental i molt especialment el social, queda diluït, infravalorat i absent del discurs imperant al si del teatre universal, i de l’espanyol, si el primer resulta massa llunyà.
Estic segur que si regirarem amb un mínim de sentit valencià entre els diferents camps de les activitats humanes així com entre les narratives culturals en un sentit ample, dins la història nostra més recent, es podrien trobar dissenys de tot tipus. I tan vàlids com aquells que han elaborat els països més preclars de món. I no quedaríem decebuts. De fet, només cal prestar-hi un poc d’atenció tal i com ha fet un servidor. Els exemples són abundants i per a tots els gusts. I en tots els àmbits. Des del disseny gràfic de les llandetes d’olives farcides produïdes per l’empresa alcoiana La española, als escrits científics (considerem-los dissenys mentals) de l’alacantí Jorge Juan, membre de la Royal Society i de la Societé Royale de Sciences o a les experiències de l’explorador vilafranquí Marcelino Andrés. Ja es veu que tenim disseny per a donar i vendre.
Sociòleg i traductor
