El Tribunal Constitucional s’ha pronunciat sobre un recurs presentat per Vox sobre l’estat d’alarma de març de 2020 del govern de P. Sánchez. Segons el TC les mesures aplicades eren més pròpies d’un estat d’excepció que d’alarma. Qüestió d’interpretació (6 vots a favor i 5 en contra), però el que queda és que ha sentenciat en contra d’allò que van aprovar govern i Parlament.
La pregunta que ens fem la ciutadania és sobre la tardança en pronunciar-se. Segurament tenien molta feina pendent, però donat els milers i milers de morts diaris d’aquells mesos, no convenia resoldre de seguida? Hagueren pogut fer-ho la setmana següent per a que entrara en vigor de seguida, quan milers de morts diaris anaven directament al cementeri sense remei, sense que familiars i amics pogueren acomiadar-los degudament, encara que aquelles mesures, ara ho sabem, eren il·legals.
Interpretem, que si el TC no va actuar amb la celeritat deguda potser fos per covardia o oportunisme polític, per no dir a les clares que aquelles mesures de prevenció urgents no eren constitucionals, que s’havien d’aturar i deixar que els contagis seguiren provocant una mortalitat catastròfica. Potser no era políticament saludable per a la fama del TC i han esperat fins que la situació ha millorat per fer pública la seua sentència, en ple debat sobre la vacunació, quan s’han aturat els milers de morts.
El TC és un òrgan judicial la funció del qual és ser el màxim intèrpret de la Constitució, però segons una reforma recent molt discutible, actua com l’última instància judicial, la qual cosa deixa, en ocasions, fora de lloc al Tribunal Suprem. Pel que hem vist els últims temps, moltes sentències no són per unanimitat, sinó per majoria, així sentències de qualsevol tema depenen d’opinions raonades que poden fluctuar cap un o altre costat en la balança de la justícia.
L’accés al TC no depén d’unes oposicions, ni de l’antiguitat en el cos judicial, sinó de l’elecció del Parlament per una majoria qualificada. Per tant a l’hora d’escollir els seus membres s’han de posar d’acord el govern i l’oposició, perquè la majoria absoluta simple, com ara, no és suficient, entrant així en un intercanvi de noms de jutges que es fa etern, incomplint els terminis per a desesperació de la classe política i la ciutadania, que veu la tardança com una maniobra partidista. L’ajornament de la renovació sembla que ara mateix beneficia a l’oposició perquè algunes de les seues sentències cauen del seu costat, per tant no té cap pressa. D’aquesta manera es van frenant reformes del Govern, actuant com vots parlamentaris afegits que han arribat del cel del tribunals. Al final, el que governa sembla que són els tribunals, no el poder executiu que ha elegit la ciutadania, una manera de saltar-se a la torera la voluntat política de la nació.
*Catedràtic d’Història
