El meu avi, Pepe Felip, de malnom El Poero, tenia una d’eixes frases que de segur vostés també li han escoltat a algun conegut o familiar. Ell deia que «per morir, sols fa falta una cosa: estar viu». És una sentència senzilla i absolutament òbvia i, al mateix temps, de tan certa que és ens ensenya moltes coses.

Justament, fa uns dies, conversava amb els meus amics Aleix, Pau i Xisku sobre açò: si tan obvi, si tan intrínseca a la vida és la mort, per què no parlem més d’ella? Per què continua sent un tabú? Per què no estem millor preparats per a eixes situacions?

Jo pense que la manera com mors diu molt de com has viscut. Les darreres paraules de la meua àvia Rosa abans de morir van ser: «Pepe, tu estàs bé?». I crec que aquella darrera pregunta resumia com havia viscut la seua vida, sempre atenent i preocupada pels altres, molt més que per ella mateixa.

Fa uns dies, féiem una ruta de muntanya Miguel, Andreu, Francesc, Pau i jo, amb el nostre company i amic Joan Antoni. A meitat camí, Joan va patir un atac al cor que no va poder superar. L’experiència d’estar amb ell, durant eixos últims moments, no sé encara amb quines paraules definir-la, però sí sé com Joan Antoni va enfrontar la seua mort. I ho va fer com era ell, sabedor de la gravetat d’allò que li passava al seu cos, però acomiadant-se amb serenitat dels seus amics. Va viure fins al final com ho havia fet sempre: sent conscient fins a l’últim segon de què era el veritablement important en qualsevol situació.

Els he de confessar que m’està costant molt escriure estes ratlles perquè per a mi Joan Antoni no sols era un company o amic. El projecte polític pel qual treballe, crec i lluite, no era meu, era nostre. Totes les decisions importants les preníem plegats. La confiança era plena i molt més que merescuda. El treball incansable i la visió d’allò que necessita el nostre país, complementària, si no la mateixa.

Nosaltres sempre hem tingut clar que els serveis bàsics que gestiona l’administració pública són peces clau en el camí cap a la nova economia verda i circular. Un model que cal potenciar amb inversions i polítiques valentes, si volem ser capaços de combatre el gran repte del nostre temps, que és el canvi climàtic. Enteníem que l’administració pública no és una repartidora de recursos sinó un motor de canvi, que havia d’empoderar-se i treballar de la mà del capital privat en assolir grans i ràpides transformacions.

Els objectius marcats són ambiciosos, però sobretot són necessaris enfront de les realitats que la covid, de manera immediata, i la crisi climàtica, de manera més progressiva, han generat a la nostra societat, que necessita accions decidides des de fa massa temps i que passem de les paraules als fets.

Joan ja no estarà, però ens queda el llegat de la feina feta, que no és poca cosa. El treball planificat i fonamentat queda i el full de ruta està marcat. Eixe full de ruta que són les polítiques de sostenibilitat urgents que necessiten les nostres comarques.

Fins sempre, amic.

Portaveu de Compromís a l’Ajuntament i a la Diputació