Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Francesc Mezquita

AL CONTRATAQUE

Francesc Mezquita

Mosquits sense remei

Des de fa temps quan arriba l’estiu, la gent i la premsa sols parla de la plaga de mosquits que afecta gran part dels estiuejants de la costa: Benicàssim, la marjaleria, el Grau de Castelló... és una conversa que dona molt sovint però sabem que quan es parla de mosquits la resta de temes passen a un segon pla. Es converteix així en una bona estratagema per la política en general. Pareix que els problemes generals es queden desdibuixats en segon lloc davant d’altres temes importants.

Actualment, amb tanta modernitat, quan arriben els mosquits sembla que representen l’antigor, cosa de pobles endarrerits, perquè, no imaginem la picadura d’un mosquit amb internet o amb l’energia nuclear. Són temes tan allunyats, tan diferents que sembla impossible que puguen relacionar-se en el mateix context. Però és un fet real, impossible d’evitar. Crec que això en el fons és el que enutja més a la gent i al negoci del turisme.

Però el cas és que a Castelló i als pobles de la costa sempre hi ha hagut mosquits perquè estem a la vora d’aiguamolls, bassals, zones pantanoses, sobre les quals no hem fet massa cas, ni els ajuntaments, ni els constructors, ni els empresaris turístics han actuat seriosament, en realitat han obviat el problema fent una sèrie d’obres de camuflatge, per callar veus i eludir responsabilitats, i quan ha arribat un fort aigualit, per exemple, s’apressen en declarar zona catastròfica.

A Castelló, des de temps antics ja es va prohibir el cultiu d’ arròs de manera intermitent en aquestes zones perquè l’aigua embassada durant tants mesos a l’any representava un viver, un planter de mosquits i altres insectes transmissors de malalties epidèmiques, febra groga, febres terçanes... el mateix poeta Bernat Artola ho reflectia als seus poemes: «Terra germana/ d’aiguamolls/ on la terciana/ sura pel toll». Malalties que causaven una mortalitat extraordinària sobretot als estius, quan la calor feia criar i eclosionar milers i milers d’insectes. No obstant això, de manera intermitent aquells arrossars van continuar cultivant-se fins els anys finals del franquisme. Després es van acabar, però encara podem veure secadors d’arròs al camí Serradal.

El millor brou de cultiu

El refranyer tampoc no es quedava enrere, relacionant la pluja recent amb basses i marjals com el millor brou de cultiu per a tots els insectes: «Molta mosca i mosquit, cel enterbolit» o «Vol de mosquit, pluja tot seguit».

També recorde, que de menut, al meu poble, a l’estiu, quan avançava la vesprada al maset ma mare, encenia quasi a diari una xicoteta foguera que feia més fum que foc, per allunyar els mosquits del parral i deixar-nos sopar amb tranquil·litat. Allò no era zona de marjals, però hi havien séquies de reg, sifons en els reguers d’obra... terreny adobat per la cria de mosquits.

Actualment, assessorats per tècnics, com a remei, bombardegen els camps amb avionetes fumigadores, fins el proper estiu, perquè sabem que no hi ha solució sinó s’eradiquen estanys i marjals a tot el territori coster.

Però mentrestant, amb les picadures dels mosquits no es parla suficient ni s’escriu dels remeis sobre la vergonya dels 3,5 milions d’aturats perennes, del preu insuportable de la llum, de la violència quotidiana i assassina de gènere, dels desnonaments diaris de vivendes de famílies modestes, de l’explotació dels immigrants, dels beneficis escandalosos de la banca i grans empreses, de la regressió constant dels que parlen en valencià, de la desigualtat social que creix cada vegada més... coses així que també passen entre nosaltres, mentre contemplen les picadures enrogides dels mosquits, ens posem ungüents i protestem a l’aire amb la creença --sempre la creença-- mai la certesa, de què el problema acabarà el pròxim estiu.

Catedràtic d’Història

Compartir el artículo

stats