En un dels llibres més poc coneguts dins l’enorme obra de Josep Pla, i que ell mateix sempre va considerar com un treball secundari, l’autor ens feia pensar en les diferents i variades maneres que podem veure un lloc, un paisatge, una ciutat. O els carrers.
El carrer estret, obra a la què fem al·lusió volia ser una mena de novel·la. Pla deia que havia estat un llibre fallit. Que com novel·la no deia res. Però el cert és que ens ensenyava una cosa fonamental: que des de qualsevol racó podem descobrir un món.
El que hi ha d’interessant, en un home sorrut i maliciós com era ell. Però també un gran intel·lectual i molt viatjat, és que podia parlar de tot. I fer-ho amb una enorme eficàcia. No és el cas de tots els que d’una manera o una altra li peguem a l’ordinador.
Parlem, sí. I opinem també. Fem, com Cagueme, allò que podem. Imitem el mestre però el resultat és el que és. Què hi farem? La nostra obligació moral, i la nostra devoció personalíssima ens du a intentar dir alguna cosa sobre allò que ens volta. Amb una mirada entre crítica i tendra.
També hi ha mirades agres i que tiren foc. Tot s’hi val sempre que no ultrapassem uns certs límits. Els de les bones maneres amb l’educació necessària. I així, cadascú a dir la nostra. Per a que, d’una manera o una altra donem eixida a les preocupacions , generalment socials, que portem al cor. De les preocupacions personals en fem una altra història.
Amb tot açò passem els dies. Els sedentaris volen viatjar, els que ho fan volen arribar a casa i descansar plàcidament davant la tele. Que és una manera poc divertida d’encarar la vida.
I entre passa i passa, de vegades ens trobem amb alguna circumstància o troballa que ens invita a la reflexió. Iep! Alerta! Reflexió de campanar perquè per a una altra cosa cal tenir, com tenia el senyor Pla, una cultura alhora llibresca i també vital. Ho havia llegit tot i hi havia estat arreu. De manera que parlava de tot amb saviesa i coneixements. Ací, qui escriu, prefereix la volada curta. La mirada des del campanar.
I és així que un dia, fa prou anys, vaig anar a València. Capital i casal que sempre és una visita interessant per a un perifèric.
Hi vaig fer cap utilitzant el cotxe. Eren uns altres temps. I parle ara del record que en tinc del centre de la ciutat aquells dies.
Quan vaig a un territori de parla catalana, em dirigesc a la gent en la meua llengua. Si cal, canvie al castellà. que també el sé. Però per principi i dignitat pròpia ho faig en el valencià de Castelló. Anava jo pel centre, univers burgés, i vaig preguntar per un carrer que no trobava. Indefectiblement les respostes em van venir en castellà. Sempre i només en castellà. Un castellà amb una prosòdia on la proximitat del valencià era destacable. I la fonètica.
Va i una senyora em diu:
- Usted debe ser catalán, ¿ no?
- No, senyora, jo sóc de Castelló.
- Ah, me había parecido...
I em va indicar amablement per on anar al carrer que buscava.
Ja he dit més d’una vegada que els dies, a una certa edat, com els anys, passen volant. O a velocitat d’internet. Vaig agafar el rodalies.
Hi haurà un temps en que viatjar en tren, i a una distància de menys de dos-cents kilòmetres no tindrà ja la condició de viatge. I serà només com si un fora un antic viatjant de comerç o ara un empleat d’una constructora poderosa.
Fa relativament poc, després que la pandèmia ens ho ha permès, he tornat al Cap i Casal. Volia visitar una filla meua i un museu que sempre paga la pena.
València, la ciutat del bell riu Túria, que diria un grec del segle tres abans de Crist, és ara una urbs acollidora. Que tracta de mirar prou cap a fora però té un hinterland que sovint oblida.
Aquesta recent visita m’ha mostrat que els cotxes continuen massa presents per carrers i places, que la premsa diària continua apareixent com cada dia i que la gent seu molt a les terrasses perquè té bon clima i hi ha seguretat ciutadana, llevat d’algun racó determinat. Jo aquesta vegada sabia on anava, a quin carrer volia arribar i trobar el millor itinerari. En aquest sentit res d’extraordinari.
Però jo, aquesta vegada volia fer una prova. Estava interessat en un detall que és més que un detall. Volia visitar el Museu de Belles Arts perquè s’havia d’una nova adquisició. A més de tornar a admirar el gòtic que s’hi exhibeix allà.
A uns soldats que feien guàrdia a la seu de la Capitania General els vaig preguntar on parava l’al·ludit museu. Els pobres xicots no en tenien ni idea. Però eren servicials. Deu ser que la condició de subaltern en la milícia els acostuma a ser-ho. Els vaig parlar en valencià i el de més graduació, que no passava de ser un caporal, em contestà en la mateixa llengua. Oh! Vaig pensar, content per dins i formal per fora. I és que no m’ho esperava. O quasi estava segur que com des de l’exèrcit no potencien les llengües, ho faria en castellà.
Abans de creuar el riu, per saber per quin cantó em resultaria més còmode i ràpid arribar, tornava a preguntar. Encara era una conveniència saber-ho, i no un text d’etnolingüística.
Una xica jove, a qui no vaig demanar credencials, em contestà amb una veu clara i radiant.
- Vostè millor passe cap a la dreta. Tire per eixe pont. I vorege els jardins del Real.
Agradable sorpresa. Que no serveix per dinar, però alegra el cor del vianant solitari.
València no és Berlín ni tampoc Alacant, però s’ha convertit en una ciutat on no resulta estrany veure estrangers. El cosmopolitisme té això: que els indígenes poden arribar a ser minoria o, com a mínim, ser-ne una part reduïda de la població.
Abans de trobar la porta del museu vaig tornar a preguntar com s’hi anava. Una altra resposta en valencià. No era el valencià que es parla a l’horta, però fluid i suficient.
Ja no em quedava sinó entrar. L’espai ample i agradable pel silenci davant el brogit de l’avinguda que té al davant el museu, va ser una benedicció per a la meua oïda atabalada pel tràfic de cotxes.
Vaig demanar una entrada. Que era gratuïta com sol passar amb els museus estatals.
El senyor que hi havia darrere el mostrador d’entrada em va contestar en valencià en què es notava el seu esforç per parlar-lo. Li ho vaig agrair. En entregar-me un tríptic del museu, va dir:
- En valencià?
- Gràcies --li vaig dir--, sí.
Entrava i em quedava un temps en suspens. Però aquesta vegada no davant els retaules, sinó perquè de sobte me n’adonava que la gent m’havia contestat en valencià.
Sociòleg i traductor
