Mentres molts pensen més en els equilibris i el manteniment del poder, molts altres pensem en la política com a ferramenta i recurs de transformació de la societat i el nostre entorn per tenir tots i totes una vida justa, igualitària i feliç. I dic tot això perquè, com a demòcrata convençut, crec en els partits i els programes amb que ens presentem. Si governem és justament per desenvolupar polítiques que considerem justes i que les nostres polítiques i compromisos electorals es vegen reflectits, ja que al contrari seria un frau per als votants.
I comence així per deixar clar que hi ha una dosi de posicionament de partit que és legítim que quede reflectit en les institucions i que frases fetes com «governes per a tots i no sols pels teus» en volta d’anar dirigides a recordar-nos que hem de desenvolupar polítiques també per als no convençuts, serveixen d’excusa per bloquejar allò que van prometre en eleccions. Ara, el que és cert és que els càrrecs institucionals governem per a totes i tots, i això implica que hi ha formes i normes en les que hem de ser molt escrupulosos. No hem de caure en la temptació d’utilitzar la institució per un benefici partidista, amb mesures a curt termini, que pensen més en el resultat electoral que no en la fortalesa de la institució que en aquest moment representem però que en un futur de segur que representaran altres persones.
Encara que tot açò pot semblar un embolic, el meu company Enric Nomdedéu ho resumia d’una manera molt senzilla: «fes oposició com si governares, i quan estigues en el govern, tracta a l’oposició com t’agradaria que et tractaren a tu». I encara que la lògica i les formes són molt òbvies, la tradició bipartidista en la política espanyola, on més que el «què» vols fer pesa el «qui ho fa», està fent que massa vegades que els càrrecs institucionals hi facen un ús partidista enlloc d’afiançar la credibilitat de la institució.
Guerres protocolàries
Bon exemple d’açò són les guerres protocolàries, els ‘ninguneos’ als que no són dels meus, amagar als que no són del teu partit o directament negar-los informació, comunicar-los-ho tard i malament o directament negant-los el que els correspon. No entenen que menysprear a un regidor o regidora no és menysprear a un partit, sinó al veïnat que representa i per tant a la institució que acull aquesta representació. Darrerament, hem vist com des de les presidències dels plens s’ha permés a l’antipolítica feixista carregar amb atacs personals mentre els que havien de mantenir el debat callaven perquè el conflicte «anava amb els altres» i d’aquesta manera podien quedar de moderats. Una complicitat amb el feixisme letal per als demòcrates.
Els darrers episodis s’han viscut a Almenara, amb l’alcaldessa posant-se de perfil davant dels atacs personals cap al nostre company, Quique Castelló, o amb Àngel Luna assumint l’argumentari ultra per atacar a la Vicepresidenta, Mónica Oltra. Siguem capaços d’entendre que les institucions han de ser útils per al poble, creïbles i fortes front als tirans. Si hi posen la catifa roja a l’odi, seran responsables.
Portaveu Compromís a l’Ajuntament i Diputació de Castelló
