Manuel Azaña com a pretext

El 3 de novembre de 1940, el president de la República Manuel Azaña va morir a Montauban (França). Els republicans i les republicanes el recordarem sempre.

L’actual joventut no té massa coneixença d’ell sinó és per les classes d’Història d’Espanya de 2on de batxillerat, cap a final de curs, potser amb una mica de pressa per acabar el programa de selectivitat. Tindrà sort l’alumnat si ha rebut un parell de classes sobre la seua figura i l’obra política. No sabem com els haurà impactat. Haurà estat un aprenentatge dels que deixen empremta?

Després, llibres, pel·lícules de cine, opinions... però de moment em quedaria sobretot en la por que han tingut els governs de la transició i els actuals, per preguntar a la ciutadania si volen continuar amb la monarquia o canviar-se a una república. Una pregunta democràtica amb debat inclòs sobre una qüestió fàcilment comprensible per una societat madura amb quaranta anys de democràcia al cos, sense combatents vius de la Guerra Civil. Por també, perquè les enquestes d’alguns diaris donen avantatge als partidaris de la República.

Doncs una part d’aquesta opinió favorable a la República, en una societat que no ha viscut la República , ni la Guerra Civil, la té per Azaña, cap de governs en el bienni progressista i cap de l’Estat a partir del triomf del Front Popular, que ara recordem.

La República que va pensar Azaña era la d’una societat moderna, en el context d’aquell moment, volia deixar enrere tics i costums del segle XIX. Com podríem fer comprendre a la joventut actual el caràcter i el valor d’aquesta modernitat i la necessitat d’assumir-la per arribar al progrés social i econòmic?

Modern en la seua època

Azaña va ser modern en la seua època, es va adonar del retard de la societat espanyola en les estructures socials i de poder polític i va intentar posar-hi remei amb les polítiques reformistes, però sobretot es va adonar que per fer progressar a la societat havia d’incorporar a la massa de població, als treballadors manuals de la industria i del camp. No podia deixar-los de costat com havia fet la monarquia. Això significava democratitzar la societat, fer-la progressar amb igualtat de drets i deures. A primera vista sembla alguna cosa senzilla, però bàsicament va ser aquest l’entrebanc principal. Les estructures antigues del moment, església, grans propietaris, exèrcit no podien permetre l’ampliació de la base social; els mateixos treballadors manuals, a causa de la formació escassa, no es van adonar de la importància de l’eina política conquerida: la democràcia, i van voler anar més enllà.

L’Espanya d’Azaña no podia ser educada en un ni en cinc anys i això va ser aprofitat per les forces retrògrades al·ludides per fer fracassar el projecte republicà de progrés. Van preferir mantenir les estructures antigues a cost d’una Guerra Civil i una dictadura de quaranta anys.

Actualment en la democràcia encara queda part d’aquelles antigues estructures, els dels privilegis fiscals i feudals del segle XIX (monarquia, església, diputacions...) i pense que la condició de l’existència de la democràcia està subjecte a aquells privilegis. Si voleu democràcia, ha de ser així.

Hem de saber explicar a l’alumnat i a la joventut que Azaña volia una democràcia sense privilegis on no cab la monarquia, amb un exèrcit professional, amb les esglésies separades de l’Estat finançant-se elles mateixes, amb una educació basada en els drets humans, en els drets individuals de la persona que foren el motor de canvis i de progrés.

No deixeu d’estudiar a Azaña en el seu context, en el seu temps, aprendrem dels seus encerts i dels seus errors, però la seua ombra encara arriba avui en dia.

Catedràtic d’Història

Suscríbete para seguir leyendo