Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Enric Nomdedéu

AL CONTRATAQUE

Enric Nomdedéu

Menys calamars i més FP

De jovenet, i per un curt període de temps, vaig voler ser periodista. Era la conseqüència de vore Lou Grant, una sèrie magnífica que mostrava la vida en una redacció ideal d’un diari americà. Em va passar ràpid, perquè de seguida em vaig adonar que tinc opinió sobre massa coses, i una efervescent vocació de compartir-la, i això casa malament amb el periodisme que hauria de ser més descriptiu que opinatiu. Amb el temps he vist que no tots els periodistes tenen estos mateixos escrúpols, però este és un altre tema.

La nostra filla ha començat enguany en l’institut i de moment li va bé, quan hem parlat de què voldrà estudiar quan haja de triar, hem confirmat que el seu únic referent de dona científica és Amy Farrah Fowler, de la sèrie Big Band Theory. Malgrat que fa uns anys li vam regalar, i va llegir, els dos volums de Contes de bona nit per a nenes rebels on hi ha centenar i mig de biografies de dones extraordinàries.

Cada dia més, la nostra cultura és visual. Merlí va ser una sèrie magnífica que va fer TV3 i va emetre també À Punt, sobre les relacions humanes a un institut. Al salir de clase no era ni la meitat de bona, Salvados por la campana potser encara menys... Però el cert és que s’han fet desenes de sèries i comèdies de situació on es veu la vida dels joves, que tenen un institut, o el Garcilaso del barri de Santa Justa a Los Serrano, com a base d’operacions, però en el que es parla dels seus problemes d’adolescents. Amors i desamors, crisis familiars amb els seus pares o entre els seus pares, opcions sexuals, aproximació a les drogues o l’alcohol, racisme, assetjament escolar… Al jovent els hi agraden. Les segueixen. Els hi influeixen.

Fa uns anys vaig anar a parlar amb la directora general d’À Punt, en fa menys, vaig fer el mateix amb l’actual director, i fa unes setmanes ho vaig explicar en directe en una entrevista que m’hi van fer. Necessitem que la TVV com a servei públic que és, ens ajude a generar referents on els més joves es puguen mirar, on els més joves puguen trobar una vocació. Necessitem una d’estes sèries i ha de passar en un Espai LABORA formació, o en un institut de Formació Professional, tant es val, perquè ben aviat, tots seran centres integrats i oferiran les dues branques de la formació professional.

Un treball segur, ben pagat

Necessitem que la jove atractiva de la sèrie, estiga estudiant per a ser soldadora. Però no com en Flaschdance que soldava, però volia ser ballarina. No. La nostra protagonista solda perquè sap que és un treball segur, ben pagat, i que li deixa els caps de setmana lliures. Necessitem que el jove gai de totes les sèries estiga estudiant construcció, no dibuix ni cant; que el jove magrebí que també hi ha en cada sèrie, siga el millor del seu curs d’informàtica, i no el que passa costo. Ens cal que el més divertit del repartiment, estudie per a fuster. Que joves normals, amb problemes normals, amb famílies normals, amb vides normals, estudien Formació Professional.

Necessitem ara mateix generar vocacions en fusteria, soldadura. Necessitem gent que vulga ser manyà, o lampista, o treballar al sector ceràmic, o a l’hostaleria. Necessitem tapissers, tècnics en manteniment i instal·lació d’energies renovables...

Però no un grup de joves que «s’han de conformar amb FP perquè no valen per a la universitat, o la família no s’ho pot permetre», sinó una generació de joves que han decidit optar per un ofici tradicional com a mitjà de vida. Sabedors, que tots estos treballs han canviat, i ja no són el que eren fa vint o trenta anys. Estan tecnificats, modernitzats, són cada vegada més segurs, i sovint, garanteixen millor que altres formacions, un bon treball, segur, estable i ben pagat.

Secretari autonòmic d’Ocupació i director general del LABORA

Compartir el artículo

stats